Fa ja més d’un lustre que vaig llegir Sàpiens de Yuval Noah Harari, que fou una autèntica novetat arreu del món per la seva lucidesa, sagacitat i vivesa en narrar la història de la humanitat, des del primer homínid fins a la més que possible desaparició de l’Homo sapiens —hipòtesi que una gran majoria d’especialistes no descarten—. Al llarg del llibre parla de les ficcions de la imaginació col·lectiva, és a dir, la necessitat que té l’ésser humà en crear i preservar mites a través de rituals gràcies a la seva càrrega d’acció simbòlica, que poden ser tant accions codificades com estereotipades. Un bitllet de cinquanta euros és tan sols un simple paper en el qual s’ha imprès un número acompanyat per un mapa de la Unió Europea i algunes altres imatges, però a la vegada és quelcom més que això, perquè som nosaltres que li donem valor. Assistir a un camp per a veure un partit de futbol professional del nostre equip preferit i cridar i entusiasmar-se juntament amb més de vuitanta mil persones que també han anat a veure córrer uns jugadors rere una pilota, forma part d’aquells valors i preceptes que mantenen cohesionada i ensems entretinguda a una comunitat. Mentre que el camp de futbol esdevé un temple on esplaiar-se i oblidar-se dels problemes que ens empipen, els diners ens procuren poder i seguretat. És l’opi del poble, talment un ritual religiós. En temps de l’URSS —deia el fotògraf i pacifista Armin Wegner, autor d’aquella famosa carta a Hitler l’abril de 1933 avisant-li de les conseqüències de l’antisemitisme nazi—, hi havia cua per a visitar el mausoleu de Lenin on descansaven «les restes del Crist mort de la Revolució», on molts s’enduien contents i satisfets imatges de Lenin i d’altres sants menors de la revolució. Més enllà dels afanys i de les fal·leres personals de cadascú, tots plegats bastim o edifiquem els nostres rituals, siguin quins siguin, per tal d’assegurar l’estabilitat social. El portem en el nostre ADN. En el drama que s’està vivint en aquests dies a La Palma amb l’erupció del volcà de Cumbre Vieja, la gent que ha hagut de sortir a correcuita de les seves cases el que han salvat primer han estat coses molt personals com fotografies, una olla de la padrina, una figureta regalada per la mare, cartes… records que poden semblar insignificants, però que revelen vivències, emocions, experiències acumulades amb el pas dels anys i que són al capdavall les més preuades. Adquireixen simbolisme en la mesura que ens uneixen amb algú o qualque situació.
El fet és que els mites ens parlen de l’origen del món i de la humanitat, de la vida i de la mort, dels animals i de les plantes, de la caça i de la preparació de la terra, dels cultes i dels ritus d’iniciació; a més, tenim el costum de mitificar persones concretes. Els mites pretenen respondre a les preguntes essencials de la vida, obligant-nos a repensar les qüestions fonamentals que ens desborden: d’on venim?, com s’ha fet el món?, a on anem? Per mitjà d’ells totes les cultures atribueixen la vida a una realitat única i que podríem qualificar de sagrada. Poden estar construïts sobre una base històrica o una ficció poètica, car, on no arriba el raonament conceptual, arriba la narració poètica. Narra, com deia José María Mardones, la relació de l’ésser humà amb els seus límits o destí. Dignifiquen l’existència, ni que només sigui per la fantasia, és poesia de la història. Però per arribar-hi cal utilitzar la via indirecta del símbol, de la metàfora. Ens col·loquem fora del llenguatge clar i distint, el de la lògica científica, per transitar pels camins de la paradoxa i la polisèmia. Malgrat el desprestigi del mite, considerat com a faula, invenció o ficció, el que realment fa és parlar-nos d’una història significativa. El mite acompanya i respon a l’ànsia humana de trobar sentit al sense sentit, racionalitat envers allò que es presenta com a irracional. Això passa, per tal d’il·lustrar-lo amb un exemple, amb l’epopeia sumèria de Guilgameix que existeix en diverses versions, com l’assíria, l’accàdia o la hitita entre altres. El rei d’Uruk entaula amistat amb Enkidu i viuen junts moltes aventures. Però Enkidu emmalalteix i mor. Aleshores Guilgameix experimenta un canvi sobtat en el seu caràcter, primer pel dolor causat per la pèrdua de l’amic i, segon, a conseqüència d’això, reflexionarà sobre la finitud de la vida i la incapacitat de l’ésser humà d’obtenir la immortalitat. «A on vas Guilgameix? La vida que cerques mai la trobaràs?» (cf. Tauleta X, columna I). La finalitat de l’epopeia se cenyeix a la recerca de la immortalitat; ara bé, aquesta és inabastable i ens hem de conformar amb la nostra mísera finitud. La pèrdua de credibilitat del mite amb l’aparició del pensament filosòfic l’ha desplaçat a un paper secundari, car allò que interessa realment és entendre el món mitjançant la raó. Els mites esdevenen meres al·legories, productes d’una tradició fantasiosa, àdhuc relíquies d’un passat ignorant, que tan sols explica el món d’una manera fantàstica i infantil. Si confronto raó i mite, evidentment, el mite perd. Tanmateix, caldria veure-ho com a llenguatge diferent, perquè el mite s’ocupa de fer una lectura espiritualista, cultural, psicològica, funcional, estructural, etiològica, segons el tipus de lectura que s’empri. Per tant diu quelcom, però amb un altre llenguatge que no és palès de manera visible, sinó que és revestit d’imatges i símbols. Fixeu-vos-hi en El viatge meravellós d’en Nils Holgersson per Suècia de Selma Lagerlöf on Nils muntat a l’esquena d’una oca domèstica de nom Märten, fa un viatge extraordinari per tot Suècia, ple d’històries, d’animals que parlen, de llegendes i paisatges increïbles donant a conèixer el país. Els mites, perquè narren una història, abracen diverses finalitats: poden ser cosmogònics, atès que intenten explicar l’origen del món; teogònics, relaten l’origen dels déus; antropogènics, narren l’aparició de la humanitat, creada a partir de qualsevol matèria, viva o inerta; etiològics, que a més d’explicar l’origen dels humans, relata també el de les coses, les tècniques i les institucions; morals, que es debaten sobre l’existència del bé i del mal; fundacionals, exposen com es fundaren les ciutats; escatològics, anuncien el futur, la fi del món; psicològics, perquè donen forma als individus per tal d’assolir les fites i els ideals dels diferents grups socials en els quals es troben inserits. El mite traspassa el temps i es fa eternament present en els gestos i les accions significatives que connecten amb dimensions transcendentals. Probablement és un mitjà per a reduir l’angoixa davant aspectes imprevisibles i enigmàtics de l’existència.
