Avui dimecres, a La Setmana del Llibre de Barcelona, Biel Mesquida rebrà el premi Trajectòria de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. Pocs escriptors el deuen merèixer tant com ell, perquè si una cosa té Biel Mesquida (i en té moltes!) és trajectòria, és a dir, perseverança, l’instint quasi atàvic de picar pedra, de no defallir, d’escriure amb rigor i passió, desfici i ofici. Biel Mesquida és un dels grans. Ho és per la seva obra -des d’aquell mític L’adolescent de sal fins al recull recent de poesia Carpe Momentum-, però també per una personalitat oceànica (que abraça l’exuberància i l’efervescència, l’exigència i la lluita cultural, que és festiva i també reflexiva), una teranyina -la conversa, la saviesa, l’humor- que t’engoleix i et paralitza. I millor deixar que passi això, perquè és aquí, en aquest sentir-te atrapat, on Mesquida exerceix el mestratge, un factòtum, un home orquestra. Un oceà.
Biel Mesquida no escriu poesia. La viu amb la intensitat de qui és conscient d’una responsabilitat gairebé sacerdotal. Delicada i persistent ocupació manual que modela les paraules. Ell ho diu així: «Deixar les meves empremtes en el cos de la llengua, com un artesà del fang fa el tassó amb les seves mans».
