He seguit la moguda de les negociacions entre Ilaix Moriba i el Futbol Club Barcelona per a la renovació del contracte i he constatat amb sorpresa que, poc a poc, les declaracions dels representants de l’equip i les dels periodistes més propers estan cada cop més centrades en publicar les conseqüències negatives que la manca d’acord de renovació tendria per al jugador. En poques paraules, que el Barça li faria passar tota la temporada assegut a la grada.
N’hi ha que han anat més enllà avançant anàlisis jurídiques per justificar la legalitat de l’eventual decisió del club de no dar-li “ocupació efectiva” com mana la legislació laboral, dient que no seria exclòs dels entrenaments. Qui s’excusa, s’acusa. Aquests juristes amateurs es boten una de les majors glòries de la creació legislativa espanyola: el Títol Preliminar del Codi Civil, una antiga perla de valor constitucional. L’article 7 estableix dos principis cabdals a l’hora de valorar l’exercici dels drets. Un ordena que els drets s’han d’exercitar conforme a la bona fe i l’altre que la Llei no empara l’abús del dret o el seu exercici antisocial o que sobrepassi els límits normals amb dany a tercer.
Si com a conseqüència de la manca d’acord de Moriba de renovar el contracte el club adoptàs la decisió de castigar-lo a no jugar, a mantenir-lo a la grada i a oferir-li uns entrenaments sense altra objectiu que simular el compliment de l’obligació legal de procurar-li “ocupació efectiva”, aquella decisió s’hauria de qualificar com a abusiva, amb les conseqüències legals del dret del perjudicat a una indemnització i a l’adopció de mesures judicials que impedissin la persistència de l’abús. És que no ho puc evitar com a picaplets que fui en la meva altra vida. I això que som culé.
