Arran dels dramàtics esdeveniments que tenen lloc a l’Afganistan en aquests darrers dies amb la total ocupació i control —tret de l’aeroport— del territori afganès pels talibans i la marxa enrere d’alguns drets que s’havien aconseguit amb esforç i coratge, regressa a la palestra el tema de la xaria. Abans que res hem de recordar que els talibans, d’inspiració religiosa, foren formats en els camps de refugiats del Pakistan i ja tingueren el control d’Afganistan des de l’any 1996 fins al 2001. Després de vèncer la resistència en algunes zones del sud del país, cridaren a la unificació d’un estat islàmic per mitjà de la gihad. Es diu que Al-Qaeda romania vinculat al grup dels talibans i defensava l’ús de la gihad, entesa o interpretada com a guerra contra els infidels. En aquesta mateixa línia hi ha grups fonamentalistes radicals en algunes zones conflictives de l’Índia, Pakistan i Indonèsia que sovint provoquen enfrontaments interreligiosos, baldament la religió no sigui l’epicentre d’aitals baralles. El fet és que el fonamentalisme ha derivat en terrorisme que instrumentalitza l’islam per justificar l’ús de la violència. Són nombrosos els moviments islàmics que en les últimes dècades han invocat la xaria com l’única sortida a la decadència política, social i econòmica, on estan enfonsats molts països musulmans. La reivindicació coincideix amb el procés de desprendre’s d’una colonització estrangera que es percep com a destructora en tots els sentits. És en aquest context que sorgeixen moviments polítics islàmics que tenen com a projecte polític la creació d’estats mitjançant la imposició de la xaria com a llei que ha de regir totes les facetes de la societat. El problema és que quan es parla d’imposar la xaria, normalment s’està parlant d’usar algunes de les construccions jurídiques elaborades pels juristes del període clàssic de l’islam, un context que no té res a veure amb l’actual. A la pràctica, la reivindicació de la xaria implica instaurar la pena de mort, els càstigs temporals, la incorporació de delictes per apostasia, blasfèmia o adulteri, i tota una sèrie de lleis en les quals les dones són gairebé, com sempre, les víctimes propiciatòries, excloses totalment de la vida pública. La xaria [literalment ‘via que condueix a l’abeurador’; en sentit figurat: ‘camí que porta cap a Al·là’] és la llei que es fonamenta en l’Alcorà, però que es complementa a través de normes jurídiques. És el resultat, doncs, de la permanent discussió que existeix en el si de l’islam per a ajustar les ensenyances de l’Alcorà a la vida diària i que expressa un principi fonamental de domini que es difon a la resta de la societat. Per tant, la xaria és el conjunt de normes i lleis islàmiques que regulen la societat musulmana. Així, partint de l’Alcorà i la Sunna (tradició), es va fixar a poc a poc com havia de viure la comunitat, de manera que cap aspecte de la vida quedés fora de l’ideal de lliurament a Al·là i de la seva responsabilitat. Dolors Bramons, especialista en el tema, diu que les normes de la xaria no afecten per igual a tots els fidels de l’islam, perquè la majoria d’estats islàmics han abraçat lleis de tipus occidental, especialment pel que fa a l’adjudicació del codi penal i a la fixació d’impostos. Tanmateix, la xaria inclou aquells principis, lleis i ritmes, pels quals les coses són el que són; és a dir, tot posseeix la seva xaria tant pels humans com pel cosmos. Antigament el terme fou utilitzat pels jueus àrabs per a traduir la Torà. La traducció de la xaria per llei solament pot ser correcta si no s’oblida que, més que una llista de lleis concretes, inclou els principis reguladors de la societat musulmana. Aquests principis no estan agrupats en cap llibre sagrat, sinó que s’han d’anar a cercar entre els versets de l’Alcorà, entre els hadits (dites de Mahoma), entre les lleis deduïdes per analogia amb unes altres i entre les decisions de consens de la comunitat. Amb tot aquest material, els juristes han de concretar les lleis per a cada època i per a cada situació. Això demana un esforç d’interpretació en l’ús dels principis legislatius. Els juristes van agrupar els principis en llibres de dret i van aparèixer quatre grans escoles jurídiques: xafeïtes, hanbalites, hanafites i malikites. La conclusió és que no hi ha una xaria clara i concreta per a emprar. Per això, la majoria de països es limiten a legitimar-la en qüestions referents al dret matrimonial i familiar i per assumptes d’herències. De fet, fora d’aquests casos, la xaria difícilment pot perseverar en societats modernes, ja que deixa buits legals sense definir.
Ara bé, xaria comporta certa problemàtica que ens remet a l’extremisme o fonamentalisme i a l’existència de sectors en l’islam que afavoreixen la introducció de càstigs corporals, lleis discriminatòries cap a les dones i les minories religioses, àdhuc de sectors que donen una visió violenta i expansiva de l’islam. Si la xaria expressa ‘camí a seguir’, ‘camí que porta cap a Al·là’, que condueix l’ésser humà cap a la divinitat (cf. Alcorà, 42, 13; 45, 18), aleshores comporta, en primer lloc, un missatge espiritual i ètic i no un codi jurídic. La traducció de xaria per ‘llei’ no és correcte en el sentit d’una llista de lleis concretes, sinó més aviat un conjunt de principis reguladors de la societat musulmana. Ara bé, com ja s’ha dit, aquests principis no estan agrupats en cap llibre sagrat, sinó que s’han d’escorcollar o llegir entre línies entre les aleies de l’Alcorà, els hadits, les deduccions analògiques i les decisions de consens de la comunitat (igmaa), mentre que els juristes han de precisar les lleis per a cada època i per a cada situació. Això demana un esforç (igtihad) d’interpretació dels principis legislatius. Els juristes van aplegar els principis legislatius en llibres de dret (fiqh), així aparegueren les grans escoles jurídiques sunnites, de les quals ja n’hem parlat més amunt. Els països elaboren lleis, més o menys estrictes, segons l’escola jurídica adoptada. Una de les grans equivocacions actuals és la de confondre la xaria amb el dret (fiqh), característic del fonamentalisme, ja que pren unes suposades lleis extretes de l’Alcorà i de la Sunna des de la interpretació, i tempta per tots els mitjans fer-la servir en un context diferent des del qual foren creades, trencant així amb l’entorn immediat des d’on s’ha d’administrar la llei. Els moviments cívics denuncien aquestes preteses lleis islàmiques que no vénen de l’Alcorà, sinó que són creacions humanes codificades fa segles en un context totalment patriarcal i totalitari. Acusen als radicals islàmics de degradar i tergiversar el missatge del text sagrat, de confondre fiqh amb xaria, i reivindiquen l’esforç interpretatiu (igtihad) com un dret que té tot musulmà i musulmana. En el fons, pretenen democratitzar la xaria. A mena de conclusió, cal recuperar un islam esperançador que estigui d’acord amb els temps actuals. Per començar, és necessari unir el que es considera la substància de l’islam amb els reptes que comporta el segle XXI. I això depèn essencialment del marge de llibertat que instaurin els diversos països islàmics. Aquest serà el punt de partença perquè es produeixi el veritable trobament entre l’islam i la democràcia moderna. L’islam ha de deixar de ser autoritari en la pràctica política i hauria de sancionar un estat clerical-teocràtic en el qual els governants s’elegeixen com a representants de la divinitat i fan a la vegada de jutges i legisladors (se senten responsables davant Al·là, però no davant del poble). S’hauria d’establir un sistema democràtic amb la separació de poders, un govern autònom davant al clergat i partits independents. Llibertat religiosa i de consciència, dret a la dissidència i oposició legal. Les dones han de gaudir del seu dret a la responsabilitat i a la participació en tots els àmbits de la vida pública, i en els mateixos drets que tenen els homes.
