Fa anys que circul bastant sovint pel carril bici de la plaça d’Espanya que va en paral·lel a la cua de gent que espera per recollir menjar al Convent dels Caputxins. Una cua que no deixava de créixer en els anys previs a la pandèmia i que, òbviament, en aquests temps pandèmics ha adquirit unes dimensions com mai havia vist.
La cua de gent necessitada en el cèntric i palmesà Convent dels Caputxins és, des de fa temps, una de les imatges icòniques de les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) que anualment publica l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Cal precisar que metodològicament l’ECV per calcular totes les seves variables, utilitza els ingressos corresponen a l’any anterior. Per tant la que fa pocs dies s’ha publicat, tot i ser la corresponent al 2020, és per dir-ho així l’ECV immediatament anterior al daltabaix socioeconòmic causat per la crisi sanitària de la covid-19. Altrament dit, les dades d’aquesta ECV no recullen encara l’afectació de la pandèmia en les condicions de vida i en les carències materials de la gent.
Les dades més rellevants referides a les Illes Balears -insistesc calculades amb la renda percebuda en el «boníssim any turístic de 2019»- són les següents: a) la taxa de risc de pobresa o exclusió social AROPE (per les seves sigles en anglès, At Risk Of Poverty or social Exclusion) se situà en el 22%. Un 4,9% més que l’any anterior! b) Una mica més del 49% de les persones van tenir dificultats econòmiques per arribar a fi de mes, mentre només el 15,9% hi arribaven amb una folgada facilitat. c) en el 38,5% de les llars no van tenir capacitat per a afrontar despeses imprevistes, el 31,8% no va poder permetre anar-se’n de vacances almenys una setmana a l’any, gairebé el 20% de les llars van patir problemes de pobresa energètica perquè no pogueren permetre’s mantenir l’habitatge amb una temperatura adequada, en 12,5% patiren problemes residencials perquè van tenir retards en el pagament de despeses relacionades amb l’habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts d’electricitat i gas, comunitat...), d) especialment significatiu és que en un no menyspreable 8,7% de les nostres llars no van poder permetre’s un menjar de carn, pollastre o peix almenys cada dos dies.
En termes de desigualtat i descohesió social són unes dades terribles, màxim si prenem en consideració que aquests conceptes són estendards importants d’una societat que se suposa transita per camins de l’anomenat progrés. Una situació de desigualtat que, de ben segur, s’ha agreujat moltíssim pel brusc descens de renda percebuda per una part significativa de la societat illenca en 2020 i el que portam de 2021.
En aquest sentit la cua dels Caputxins d’aquests dies representa el nostre «sud de la pandèmia». Un «sud» que, en paraules Boaventura de Sousa Santos, «no designa un espai geogràfic sinó un espai-temps polític, social i cultural». És a dir, representa les moltes cues menys visibles de la gent empobrida, amb cada dia més –i més severes- carències materials. Tot plegat ens hauria d’interpel·lar sobre si pot parlar-se de progressisme sense posar en marxa dispositius per a aplicar efectivament el «revolucionari» article 1 de la Declaració Universal de Drets Humans que proclama que «tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets...» Potser no és mala idea tornar a reivindicar amb força el caràcter emancipador dels DDHH i tornar-nos a indignar amb Stéphane Hessel que, en el seu «Indigneu-vos!» tan exhibit en les places del 15-M, ens recordava que la Declaració Universal li deu molt a «l’esperit de la Resistència [antifeixista]». I tanmateix indignar-se no bastarà per bastir la resistència necessària per a no sortir d’aquesta pandèmia amb més desigualtat, menys cohesió social i, amb definitiva, amb un escreix en el debilitament de l’impuls igualitari de la democràcia.
Però sempre hi ha alternativa. La pregunta clau és quins dispositius de haurien de posar-se en marxa? Se m’ocorren dos: D’una banda recuperar la garantia d’integració social del treball assalariat i, conseqüentment, deixar de normalitzar en nom de la competitivitat la pobresa laboral. La urgent pujada del Salari Mínim Interprofessional i la total desactivació de l’entramat jurídic per a la devaluació salarial i la precarització de les reformes laborals de 2010 i 2012 serien els primers símptomes que aquest dispositiu s’ha activat. D’altra banda hauria d’activar-se una política social que actuï ex-ante per a erradicar els riscos de pobresa i exclusió social i, amb una fiscalitat justa de debò, alhora freni l’augment de les grans desigualtats. Això té un nom: Renda Bàsica Universal i Incondicional. Mentre el progressisme polític social no transiti decididament per aquests territoris i es conformi només en fer més suportables les cues del nostre sud, es mourà pel pedregar d’un caritatiu «no-(prog)-rés».
