El cànnabis comparteix la seva essència psicoactiva amb l’alcohol, la nicotina, la cafeïna i molts de medicaments. El cànnabis, malgrat no aparèixer literalment en el Codi Penal, que parla de «substàncies psicotròpiques», sí figura en unes llistes acordades en tractats internacionals de l’any de la pera que completen el tipus penal. Vist així, resulta que la causa que el tràfic i consum d’unes determinades substàncies psicoactives comportin càstig i d’altres no, més depèn de raons polítiques, ideològiques, socials i culturals que de salut pública.
Aquesta és la raó de fons per la qual un número creixent d’estats, entre els quals, Canadà, Uruguai, Mèxic i quinze estats dels EUA no han tengut cap inconvenient legal ni moral en expel·lir de les lleis punitives el cultiu, l’elaboració, el comerç i el consum del cànnabis amb regulacions ad hoc. A Espanya, malgrat prop del 50% està a favor de la legalització (prop del 90% només per raons de salut), els lobbys mèdics i els nostres moral entrepeneurs han aconseguit que cap polític s’hagi atrevit a plantejar seriosament, ni que fos l’indult, de la maria.
La legalització del cànnabis sense distincions requeriria una regulació com es fa amb altres substàncies psicoactives, diguem-ne legals, com el tabac i l’alcohol, les quals, no es poden vendre a menors, entre d’altres restriccions. Als majors, només se’ns recomana el consum responsable perquè, efectivament, tothom és responsable de les seves ressaques. Tot això sense esmentar les avantatges de la maria lliure com l’estalvi dels costos de desplegament de l’aparat repressiu i la desaparició de l’ambient il·lícit que envolta ara als comerciants prelegals de la substància. I finalment, un argument a favor definitiu, ¿S’imaginen vostès un botellón de maria?
