Té molta raó l’escriptor i amic Miquel Rayó quan afirma que, almenys en un primer estadi, la muntanya era un territori més aviat copat pels homes. Però elles també hi eren, tal com demostra al llibre “Penyaleres. Dones, excursionisme i muntanya a les Illes Balears”, un interessant assaig sobre el protagonisme de la dona en el món de l’alta muntanya, el senderisme i els itineraris relacionats amb la natura, editat amb el suport de Tramuntana XXI i l’Institut Balear de la Dona. Es tracta, efectivament, d’un llibre que obre portes i romp estereotips i barreres, com ara la creença que només els homes són -o eren fins ara- capaços de guiar les persones a la muntanya, interpretar els mapes o fer un nu com Déu mana en una cordada d’escalada.
En llegir aquestes i altres coses que apareixen al volum de Rayó me n’he recordat de la meva cunyada Immaculada, una valenta dona que, entre altres petites proeses, ha fet sa Fosca -la mítica cavitat subterrània que uneix el Gorg Blau i s’Entreforc-; un bon grapat de torrents mallorquins, amb els seus corresponents ràpels i immersions, quan els gorgs anaven plens; i no sé quants tresmils, és a dir cims eternament nevats, especialment als Pirineus català i aragonès. Jo, que som un home, no li arrib ni a la sola de les sabates, a la meva cunyada. El meu “currículum” es redueix a un parell de travessies per la Serra, dues o tres anades al susdit torrent de Pareis i alguns trams del camí de Sant Jaume, una ruta per la qual sent una especial devoció. Vull dir amb això que la muntanya no és un territori diferent al d’altres àmbits en què homes i dones han conviscut amb capacitats i habilitats diferents, sense que el gènere fos determinant a l’hora de dur-les a terme amb major o menor èxit. En Miquel Rayó ho diu molt clar, a l’entrevista de Diario de Mallorca del passat 14 de juliol: “Homes i dones són ciutadans amb drets i deures, (...), amb capacitat de decisió i participació política”. Per rematar, més endavant: “Les dones són part essencial dels col·lectius cívics”. Així és i ha estat sempre, per si no ho sabíem o no ens en recordàvem.
Al mateix diari, unes pàgines més endavant, apareix la notícia de la denúncia del Govern a l’influenciador mallorquí Naim Darrechi -a qui no tenia el gust de conèixer, tot sigui dit- a causa de les seves declaracions, especialment misògines i repugnants, en una entrevista publicada a un canal de Youtube. Sembla ser que Darrechi té moltíssims seguidors i seguidores, la majoria joves adolescents per als quals tot allò que fa o diu a través de les xarxes socials és gairebé model de conducta. Trob que ha fet molt bé, el Govern, en posar aquesta denúncia. És possible, com s’ha dit en diversos fòrums i comentaris, que Naim pretengués únicament fer una gràcia, un acudit de mal gust sobre el qual sembla ser que ja ha demanat disculpes a tots els seus seguidors. Ens atorgarem el benefici del dubte, en tot cas. El problema de fons, al meu parer, és la banalització de les relacions sexuals entre bona part dels adolescents, que segurament hauran percebut les declaracions de Darrechi com una cosa graciosa, gairebé innocent en un context de frivolitat i irresponsabilitat extremes. Hi ha qui fins i tot l’ha defensat, al·legant que les suposades relacions que ha duit a terme no constitueixen abús, tal com afirma el Govern, tota vegada que s’han produït entre persones adultes i no ha existit l’ús de la força o la coacció en la seva realització.
La persona o persones que han fet tal afirmació no fan més que perpetuar els rols masclistes de sempre. A més a més freguen allò que és delictiu, ja que l’engany i la mentida, en aquest cas, constitueixen fets cabdals, tota vegada que es juga amb el futur de la vida de la dona afectada sense comptar per a res amb ella. És una mica allò de sempre, veure els bous des de la barrera -masculina, és clar- i menystenir el paper de la dona com a destinatària o víctima de l’abús irresponsable i inconscient. No es pot minimitzar, doncs, l’actitud de Darrechi, ni molt manco reduir-la a mera anècdota en aquest immens aparador sense filtres que són les xarxes socials. No és un comentari propi d’una tertúlia de cafè, el que ha fet. O potser sí, però amb unes conseqüències nefastes per a la formació afectivosexual de molts dels seus seguidors, prou immadurs encara per discernir entre allò que segurament deuen considerar una frivolitat més o menys intranscendent i una irresponsabilitat manifesta.
Rayó i Darrechi tenen quelcom en comú: són homes. Però mentre el primer ha optat per reivindicar el dret de les dones a ocupar el lloc que els correspon a la societat en un pla d’estricta i necessària igualtat, el segon els ha reduïdes a un objecte de plaer i engany, sense calibrar ni reflexionar sobre les conseqüències dels seus actes. La primera de les actituds s’encabeix dins un feminisme que pretén una cosa tan elemental com que les dones siguin considerades éssers de ple dret en tots els àmbits; la segona, en canvi, s’insereix en el masclisme més ranci i segregador, aquell que justifica un domini o superioritat de l’home sobre la base d’unes creences i prejudicis que encara ara romanen intactes en el cervell de molts homes. No són, com més d’un -i alguna, també- afirma ingènuament, les dues cares d’una mateixa moneda, baldament n’hi hagi que fort i no et moguis ens ho volen fer creure. Posats a triar i en aquest cas concret, jo tenc molt clar per quina casta d’home cal decantar-se, i m’agradaria pensar que vostès també.
