Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Cultivar amistat

L’ésser humà tragina una càrrega pesada difícil de llevar, per bé que és capaç de besllumar, llegir i interpretar el missatge que el món porta en si mateix; potser perquè els fets no són com són, sinó com els recordem. I en aquest sentit, l’amistat és alguna cosa que s’ha de recuperar per a portar una vida més amable, atès que esbossa l’àmbit de la trobada amb un altre jo. Qui tingués tanta ventura —deia el poeta Josep Carner— que cap hora fos malura amb una mica d’amistat. Es tracta d’aquella amistat que fins a morir diu que dura. Heus ací la seva puixança. Els savis ja ens havien avisat que l’amistat és un invent tan vell com la humanitat, o així ho és, almenys, en els països de la tradició occidental en què ha conegut les petjades de les cultures jueva, grega, romana i cristiana. Tal vegada no està de moda això de tenir amics i haurem d’assumir aquella parèmia que diu que l’amistat és una religió ancestral i mediterrània que cada dia perd més devots; tanmateix, la raó més fonda coincideix en el fet que és ben difícil trobar autèntics amics. D’aquí la famosa observació de Plutarc quan deia que l’amistat es complau en la companyia i no en la multitud; no s’assembla per a res als ocells que van en estols, com els estornells o les gralles. Si es divideix un riu en diversos canals, el seu cabal es fa més dèbil i limitat. Un xic semblant passa amb l’amistat: es debilita a mesura que es divideix. De companys i companyes, moltíssims, sens dubte; d’amics i amigues, malauradament, poques. Foren els grecs, els capdavanters de l’anomenada societat del lleure i això va afavorir l’otium de l’amistat. Efectivament, els ciutadans es passaven el dia carrer amunt carrer avall, adés parlant amb l’un, adés parlant amb l’altre, amb tranquil·litat i sense presses. En canvi, el temps —el citat otium— de les nostres societats actuals, són més aviat deficitàries i no fomenten en absolut el naixement de sentiments assossegats. El pragmatisme i la gasiveria econòmica i laboral ens han deixat una vida reduïda a la mínima expressió. Tal mancança ha estat diagnosticada per un savi africà amb aquesta sentència: «vosaltres teniu el rellotge, nosaltres tenim el temps». Altrament, les classificacions que fem actualment del món antic pel que fa a l’orientació sexual de les persones, tant del mateix sexe com de l’altre, no tenen aquí cap mena de cabuda, més aviat les relacions humanes es concebien com a castes o no castes, romàntiques o no romàntiques, casades o cèlibes, fins i tot, com actives o passives, però a ningú se li acudiria distingir-les per la seva orientació sexual. Els termes homosexual i heterosexual no eren habituals entre els clàssics. Per exemple, en les epopeies homèriques, l’amistat era vista des d’un context de noblesa aristocràtica i per a res es remarcava el contingut eròtic d’una relació entre dos homes, ja que es donava per fet que era un vincle d’afecte.

Tothom té una certa idea —en graus d’intensitat i importància diferents— del que podem entendre per amistat, precisament perquè hem tingut experiència d’ella, sabem el que significa, intuïm per on va i, en conseqüència, actuem segons allò que se’ns demana. La podríem definir com la relació afectiva entre dues persones, en què el sentit més necessari és la convivència, la complaença mútua de tractar-se i escoltar-se, on l’únic valor resideix en el seu contingut: vida pels altres. Al llarg de la història del pensament occidental hi ha hagut dues destacades definicions d’amistat, la d’Aristòtil i la de Montaigne. «L’amic és un altre jo», és la del primer; «perquè era ell, perquè era jo», és la del segon. A l’entremig, Ciceró que en ressalta la virtut, pel fet que uneix els amics cap a un dolç lligam d’amor que no té res de fingit, res de simulat, car el que es cou aquí és veritable i espontani, dura per sempre. L’amistat és una eina al servei de la virtut, que li dona forma i la manté per mitjà de l’harmonia, l’estabilitat i la constància. Però no s’assoleix de cop i volta, sinó que és un procés lent que madura en el temps i que excava un solc de multitud d’experiències. Hi ha diverses classes d’amistat, la intermitent, la de pas, la interessada, la que desapareix per un temps i després es retroba, etc. Ara bé, l’experiència d’una amistat pregona és signe de quelcom més profund, un veritable itinerari evolutiu que creix i perdura en el temps. Passa sovint que, malgrat que fem feina junts, som estranys els uns dels altres; l’altre és un fantasma (havia dit Nietzsche). Si és un art, aleshores demana esforç: s’ha de treballar, conrear i assaonar. L’amistat no neix de l’atzar, sinó de contínues trobades, petits passos que van més enllà d’una simpatia inicial més o menys fortuïta. És un plaer portar a col·lació el diàleg del Petit Príncep amb la guineu de l’escriptor francès Antoine de Saint-Exupéry. És sabut que en la tradició de molts contes populars surt sovint un animal protector que condueix al possible protagonista cap a una realitat que es troba més enllà del món visible, talment un viatge iniciàtic. Aquest és precisament el paper que fa la guineu en la història del Petit Príncep i que té un dilatat arbre genealògic en la història de les religions com a descendent europeu del déu Anubis dels egipcis que acompanya a la deessa Isis a la recerca dels membres del seu espòs Osiris dispersos arreu del riu Nil. El secret d’Anubis és el coneixement màgic de la reanimació, funció que aquí, en el Petit Príncep, desenvolupa la guineu, perquè els seus consells tenen literalment una simbologia salvífica. No reproduiré el diàleg entre la guineu i el petit príncep, però subratllo que tot parteix de la pregunta que li fa el jove a la guineu, què significa domesticar?, a la qual cosa, la guineu respon, crear lligams. Només coneixem el que domestiquem i per això calen ritus, que fa que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora diferent de les altres hores. I quan aquí es parla de domesticar no s’està parlant de submissió, o de pèrdua de llibertat o de personalitat, talment com titelles manipulats per altres mans; sinó més aviat, es tracta de generar vincles, nexes, relacions, perquè l’amistat és una cadena feta de diverses baules, totes elles necessàries. Així doncs, el relat descriu l’amistat com un procés lent i pacient, que madura a poc a poc, el fet de familiaritzar-se amb l’altre, de ‘domesticar’ l’altre primer de lluny, després de més a prop. Ja ho deia Aristòtil a l’Ètica a Nicòmac l’amistat, necessita a l’altre, és cosa de dos. L’amistat és destresa i com qualsevol art demana: disciplina, concentració i paciència o sol·licitud, finor i pau. Arribar a l’àpex de l’amistat —si és que pot haver-hi un àpex— és un treball intern visible externament, on convé vigilar les formes, les actituds, les paraules; en fi, una certa sensibilitat i finor espiritual. Els xinesos, que prenc com a exemple, a través de l’art de la cortesia moderaven l’ímpetu violent i egoista de les passions. El mateix feien trobadors i joglars de l’època medieval. L’amistat té a veure amb el comportament moral i amb la fidelitat, la responsabilitat i el respecte. Ja ho va dir Saint-Exupéry a Ciutadella, què aniria a fer a casa d’un amic que no acceptés les meves crosses i pretengués fer-me ballar per jutjar-me? En l’al·legoria del Petit Príncep la saviesa de la guineu assenyala un dels elements més valuosos de l’ésser humà, el cor, que és el qui atorga a l’altre el seu valor i l’omple verament de sentit. Ciceró havia dit que l’amistat descansa en la benevolència i l’afecte mutu. Només pot haver-hi amistat entre persones de bé.

Compartir el artículo

stats