«L’oposició és l’art d’estar en contra tan hàbilment que, desprès, s’hi pugui estar a favor».
Princep-Abat Charles-Maurice de Talleyrand-Périgord. Estadista francès a cavall entre els segles XVIII i XIX.
La majoria dels polítics i economistes tenen els sindicalistes com a persones solidàries i compromeses. També amb una gran capacitat de lluita per a defensar els drets dels treballadors. És ben possible que dècades enrere bona part dels principals líders obreristes maldassin de formació intel·lectual, i això es notàs molt en alguna de les seves manifestacions públiques. Ara, a ningú amb dos dits de seny s’atreviria a titllar d’incompetents o ignorants els actuals quadres dirigents dels principals sindicats espanyols. Normalment gent ja amb estudis - Dret , Graduacions Socials i Econòmiques solen ser prevalents a les actuals direccions nacionals - i calculadors. Molt calculadors. Que és, per cert, una de les crítiques més comunes que avui en dia es fan a les seves directrius: ser tant ambigües. Haver perdut- en certa manera - l’arrel reivindicativa.
Per tant, quan un escolta els seus principals dirigents assegurar que «movilizarán Mallorca entera» si els diferents Convenis signats entre el 2017, 2018 i el 2019 tornen a tenir una altra moratòria, li venen dues idees força al cap. La primera, que encara hi ha qui viu en una realitat paral·lela. La segona, que sense haver-les acordat abans amb cert poder polític, aquestes paraules mai haguessin estat expressades.
Però no entrem en polèmiques i analitzem la situació. Molts es poden preguntar perquè ara, a les portes d’una quarta pandèmia, l’Arxipèlag a punt de ser tancat per les autoritats illenques, estatals i europees, un 2020 on el PIB de les Illes va caure un 23,7%, - i un 2021 que duu un camí molt similar -, unes xifres de vaccinació paupèrrimes ( i que no són potestat de cap patronal, per cert ), surten els principals quadres amenaçant amb fer complir tots els Convenis. «Muy especialmente el de hostelería, puesto que la economía de Baleares va a rebotar el próximo año», ‘Pepe’ Álvarez dixit. Déu l’escolti: no diuen el mateix les principals consultores del món, que situen «el rebote balear» cap el 2023... anant bé.
Una de les respostes a aquest «rinascimento» sindical es diu - o es pot dir - «SOS Turisme», la campanya nascuda a terres de Llevant, que s’ha estès per tota l’illa, recolzada pel món productiu local, empresaris i treballadors. Tots a una, cosa inèdita. Amb un sol «leitmotiv»: «volem treballar, que ens ajudin i ens deixin de cobrar impostos finalistes sense ser justificats». Certes visions panclassistes i la possibilitat d’haver de tornar diners als contribuents poden haver fet molt de mal. Pel que sembla.
L’altre punt que podría justificar l’ofensiva és el famós repartiment dels 1.000 milions d’euros d’ajuts de Madrid. Des del minut u les agrupacions obreristes varen traslladar al Consolat el seu temor a que es cometessin injustícies en el seu repartiment. Per tant, i sota la consigna de que «no podem permetre socialitzar altre pic les pèrdues» s’ha amenaçat amb el fantasma del Conveni. Denunciant en congrés sindical el fet que després d’un quinquenni com el que ha anat del 2014 al 2019 no hi pugui haver romanent a caixa. Certament, podria ser poc normal. Però quan s’examinen les xifres de modernitzacions hoteleres en el període 2012-2019, veurem que superen els 1.500 milions d’euros. Són dades de la FEHM, vol dir que no hi són comptabilitzades totes les que s’han fetes realment. Tot plegat podria indicar on han anat a parar la majoria dels respectius superàvits corporatius: a reinversió... i a tapar els balanços amb els bancs pels refinançaments signats els anys 2008,2009 i 2010. Però aquest detall, potser no importa dir-ho. Ans al contrari: quan es comenta tal fet, el «ya era era hora» sol sortir en boca dels líders de torn. Cap agraïment. Amb aquesta perspectiva, no anam enlloc.
Per l’altre costat, un empresariat incrèdul no s’acaba de creure el que veu. Ni el que escolta: prop del 25% dels petits comerços balears podrien haver tancat definitivament les seves portes. Dades de PIMEM, que haurien de ser força fiables. Per no parlar del transportista, amb un Conveni pensat en moments de creixements de dos dígits. I finalitzar amb el d’Hosteleria, que ja ve d’una pujada del 10%. Manca un 3.5% que molt generosament es va congelar l’any passat, cert. La seva impossible aplicació obre una aplaçada caixa dels trons: la dels models de Convenis sectorials. Acords renovats periòdicament per salvaguardar els drets sindicals. Aquesta és la teoria. El problema ve quan se’n signen en temps expansius i després es viuen doloroses contraccions econòmiques, com ara.. A qui obeir, al dret o al sentit comú?
La realitat és crua: no és que no hi hagi cap empresari que no vulgui contractar a tota la seva força laboral. És que a dia d’avui, en molt casos, no la pot ni contractar - obvi - ni despedir. De fet, els membres de les patronals illenques estan somiant amb un flux de caixa el suficientment normalitzat com per poder contractar a tots els seus empleats. Els quals servidor comença a tenir molts dubtes de quin costat estan. Si del qui s’ha manifestat amb ells per poder tenir una esperança d’obrir el negoci, o del qui lluita per una pujada de sou que sense turistes serà molt complicat que arribi.
Cal una mediació seriosa. S’imposa, és necessària. No sota els preceptes ja coneguts de l’escola de Harvard i el «guanyar-guanyar»: aquí tan sols guanyarem tots quan s’acabi el virus. Més aviat s’hauria de dialogar sota els paràmetres del model circular narratiu. És a dir, sense haver d’arribar necessàriament a una solució satisfactòria al 100% , però transformant les narratives conflictives a d’altres en la que totes les parts es sentin millor posicionades. És possible fer-ho? No tan sols ho és: s’hauria d’intentar, pel bé de tots i totes. No ens podem permetre un altre problema social. Encara que segons qui digui que «el Convenio no es incumbencia del Govern». Però de tot cor: cap institució es pot posar de perfil. Si fos així, els seus titulars justificarien poc el seu sou. I seria una irresponsabilitat. Dit afectuosa i constructivament, quedi clar.
