Aplicacions de tota mena, telèfons intel·ligents, electrodomèstics amb sensors i interconnectats, tota la informació del món a un clic… un paradís dissenyat pels «enginyers socials» de Silicon Valley que podria semblar el camí a un món gairebé immillorable, on tots els problemes se solucionen immediatament mitjançant automatismes.
Quin problema hi ha? És meravellós no? Doncs que està provocant el que podríem anomenar obsolescència humana. Ens acostumam tant als automatismes i el sol·lucionisme tecnològic que es deterioren greument les nostres habilitats, es bloqueja la nostra creativitat i ens fa perdre la nostra capacitat de serendipitat (fer descobriments de manera casual).
Aquesta subordinació submisa de la intel·ligència humana a la intel·ligència artificial és el menor dels problemes. Tot va començar quan els actors principals i pioners en la matèria com Google, Facebook, Apple o Amazon, descobriren com la intel·ligència de les màquines podien rastrejar en profunditat la nostra conducta i les nostres emocions i treure’n el màxim benefici econòmic.
Els productes i serveis de què ens proveeix l’anomenat capitalisme de vigilància són l’ham que ens fa picar per treure’ns les dades del nostre comportament, que són utilitzats per «fabricar» productes predictius que es venen a mercats de futurs a altres empreses. Baix l’eufemisme de la personalització dels productes i serveis per millorar-ne l’experiència d’ús ens treuen més i més dades que despullen la nostra part més íntima i imperceptible de la nostra conducta. Estam sotmesos a una intromissió profunda i sense precedents en les nostres conductes amb un únic propòsit: la publicitat dirigida.
Primer era només el rastreig intensiu de les xarxes socials i les aplicacions per a mòbils i ordinadors, prioritàriament com hem dit, amb un propòsit purament publicitari i comercial. Però s’hi ha afegit el món Smart, sona fantàstic, veritat? Smart-Cities, electrodomèstics -televisors, neveres, rentadores, aspiradors, llums, altaveus, alarmes, vigila-bebès, termòstats, assistents domèstics activats per veu, cafeteres…-, wereables -rellotges, polseres, joguines, roba…-, vehicles autònoms hiperconnectats, drons, realitat augmentada. Tots responen al mateix interès.
La porta està oberta, les dades massives poden usar-se per altres fins més sinistres, no només amb fins comercials. Ja no estam parlant de dades que més o menys voluntàriament, amb més o menys nivell de consciència dels seus possibles usos, estam cedint quan navegam, usam aplicacions o feim cerques pels navegadors. Estam parlant de dades generades de forma totalment involuntària per persones totalment desprevingudes, de qui es rastregen accions i moviments mitjançant càmeres, micròfons i sensors dels quals ni té coneixement de la seva presència. Dades que fins i tot els usuaris podrien haver decidit intencionadament no compartir.
Senzillament, és més lucratiu, i per tant més important, vendre les prediccions de les nostres conductes que resoldre les nostres necessitats. La matèria primera d’aquesta particular «indústria» som nosaltres, les persones. Els beneficis que en treuen, tan astronòmics que ni ho podem concebre.
Però la vigilància no basta, s’han d’aconseguir productes predictius d’alta qualitat per apropar-se a la certesa absoluta, reduint els riscos dels clients a qui es venen les prediccions de les nostres conductes futures. Se cerquen resultats conductuals garantits i fa falta anticipar-se als nostres desitjos, influir i provocar la modificació del nostre comportament, anul·lar al màxim qualsevol desviament del comportament gregari, combatre la capacitat de reflexió. Estam tan enganxats que pensam que no és possible deixar d’utilitzar aquests productes, i acceptam el xantatge encobert que ens exigeixen per fer-ho. Ja no parlem de les generacions que ens segueixen, qui no ha sentit en boca d’un nin o nina ‘com podíeu viure sense mòbil’?
Els perills són immensos, els objectius dels clients no són ja només econòmics i publicitaris, hem viscut els darrers anys situacions que demostren el greu perill per a la democràcia que tot això representa, quin pervers ús se’n poden fer amb fins totalitaris o per distorsionar processos electorals. Però ho vivim amb una passivitat incomprensible, com feim amb tots els greus problemes actuals que exigeixen solucions urgents. Fins i tot els qui pretenem aixecar la veu d’alarma passam aviat a l’habituació, per impotència o resignació, i a la posterior acceptació, com si aquest fos un procés inevitable, un preu que s’ha de pagar a canvi del benestar tecnològic.
Ostres, us deix que no puc perdre més el temps! Tenc una feinada: 47 whatsapps sense llegir, veure un parell de tik-tok, comprovar els like’s a Facebook, aplicar els filtres i penjar les selfies de quan he sortit a córrer a Instagram, compartir l’informe dels quilòmetres que he corregut i les calories que he cremat, cercar una recepta per la Thermomix, demanar a Alexa que em suggereixi música per escoltar mentres sopam…
