A alguna gent de l’esquerra postmoderna se li està emplenant la boca amb el tema de la baixa qualitat democràtica a l’Estat espanyol. I, potser, tenen raó. Però una raó esbiaixada.
Pablo Iglesias ha aprofitat la campanya catalana per a continuar amb la seua estratègia de fer-se notar sempre. I això estaria molt bé si anara acompanyat d’una bona dosi d’humilitat i també, i perquè no dir-ho, de coherència.
Amb la detenció humiliant de Pablo Hasél al rectorat de la Universitat de Lleida, les xarxes socials s’han emplenat de comentaris demanant el seu alliberament immediat, a la qual cosa m’afegisc. No és presentable que els mateixos polítics que estan demanant la llibertat de Hasél i que ara mateix estan governant, no actuen més eficientment per tal que l’Estat espanyol deixe de tindre el trist honor de ser un dels països que més artistes té empresonats.
Tampoc és de rebut que aquesta esquerra postmoderna s’ompli la boca demanant la llibertat d’aquest home i que gent dels seus àmbits d’influència, demanara el processament de Lidia Falcón, una feminista històrica que va patir en les seues carns el franquisme, per unes declaracions que consideren ofensives. Com tampoc diu massa de la seua qualitat democràtica estar permanentment assetjant a aquella gent que no pensem com aquesta elit assentada al postmodernisme neoliberal i que considera que els desitjos s’han de convertir en llei, malgrat que això afecte negativament a més de la meitat de la població, que som les dones.
Negar que l’origen de l’opressió de les dones és, precisament, haver nascut dones, també ens pot resultar ofensiu per a molta gent, però no anem demanant empresonaments per a ningú. Senzillament pensem que poden haver-hi diversitats d’opinió dins d’un estat democràtic. Negar que les violències que patim les dones és, precisament per haver nascut dones és, almenys per mi, molt ofensiu, perquè l’origen de totes i insistisc en què totes les violències masclistes que patim són conseqüència del nostre sexe femení.
Pregaria una mica d’humilitat a tot aquest allau de gent que afirma que els seus desitjos estan per damunt de drets ja aconseguits per les lluites feministes i que milloren la qualitat democràtica dels Estats. Però clar, demanar humilitat a qui de forma continuada practica l’arrogància, és potser una quimera.
Deurien aprendre de la ministra Yolanda Díaz, qui, amb la seua senzillesa i humilitat ha aconseguit uns acords entre els actors socials en moments tan durs, com possiblement mai s’hagueren somiat. I això sí que és treballar per a tota la població. I no sols per qui et dona suport i, per tant, exigeixen que es legisle per al seu gust, encara que siga a costa dels drets d’altres persones. La qualitat democràtica d’un Estat també es mesura en indicadors de major grau d’igualtat real entre dones i homes, no desdibuixant aquestes diferències i esborrant drets de la meitat de la població.
La vergonyosa detenció de Pablo Hasél devia fer reflexionar a molta gent del Govern de Pedro Sánchez en molts sentits. Perquè tampoc es demostra qualitat democràtica amb els fets que van passar a Linares, o que es permeta la lloa de terroristes d’Estat condemnats per ser-ho, però no passe al mateix quan qui fa les lloes són gent del carrer. Acceptar que si ho fan els de sempre, els poderosos està ben fet, però si ho fa gent anònima, mereix un càstig és del tot una gran mancança democràtica.
Menys crítiques, més humilitat, més treball per millorar la qualitat democràtica de tota la societat. La de les dones també.
