El nou conseller de Mobilitat, Josep Marí Ribas, ha declarat que el seu predecessor, Marc Pons, li ha deixat el nivell molt alt. I els preus, hauria pogut afegir. També li ha llegat uns preus del transport públic que estan pels niguls. Els socialistes de les illes fa estona que prediquen en favor de l’ús dels mitjans de transport col·lectiu, però en els quasi sis anys de Govern de Francina Armengol, s’han produït tantes retallades com avenços.

Gràcies a les concessions de línies a noves empreses, Mallorca acaba d’estrenar una flota d’autobusos moderníssims. Això és ben cert. Però la conseqüència, mai comunicada ni mai publicitada, és una substancial pujada dels preus del transport.

Anem amb els exemples. Primer l’experiència concreta d’una usuària habitual però no diària, uns sis viatges setmanals entre l’anada i la tornada. Ha gastat prop de 22 euros per dotze trajectes. Amb l’antic sistema tarifari, n’haguera fet vint.

L’Associació d’Usuaris del Tren ha presentat un acurat estudi sobre els nous preus. La realitat és que, essent generosos, menys de tres de cada deu clients es beneficia del nou sistema. La resta paguen més que fa dos mesos. Unes dades que en cap moment han estat replicades des del Govern. Encara més. Abans que s’implantàs la targeta moneder, els usuaris demanaren informació al Consorci de Transports sobre bitllets senzills i targetes de vint i quaranta viatges. Encara esperen.

El Govern d’esquerres sempre presumeix d’afavorir el transport públic com a alternativa al privat. Ho fa en contraposició d’una dreta que, segons els manuals d’ús, sols inverteix en benefici del cotxe particular.

Però aquest Govern amaga el cost a l’usuari. Abans, quan es compraven vint o quaranta viatges, en passar la targeta per les màquines d’accés i sortida els viatgers rebien informació sobre quants viatges els hi quedaven. Ara, no. Només adverteix a l’usuari quan la reserva és inferior als tres euros perquè posi més doblers a la targeta moneder. La conseqüència és que el client desconeix què ha pagat pel seu viatge a no ser que passi pels terminals on es carreguen els passis.

Tot el nou sistema està pensat per teixir una teranyina amb la qual embullar la troca dels ciutadans.

El conseller podia argumentar que s’havien d’apujar els preus –ajustar es diu en el llenguatge eufemístic amb l’objectiu de dissimular veritats com a punys–. Tal vegada hauria pogut demostrar que els preus de les illes eren molt inferiors als d’altres indrets. Hagués pogut qualificar d’insuportable el dèficit del servei. O explicar que alguns dels autobusos del transport interurbà eren tercermundistes i que, sense un preu més alt, cap empresa hagués mostrat interès en les concessions. Així s’hauria debatut amb totes les cartes damunt la taula.

La realitat va ser molt distinta durant el procés d’adjudicació de les línies interurbanes. Mai sortí una paraula d’increment de tarifes de la boca del conseller o la presidenta. Ben al contrari, publicitaven un transport públic encara més econòmic. «Els usuaris veuran com el preu dels seus trajectes baixa dia a dia gràcies a un sistema de punts», deia textualment una nota del Govern del passat 5 d’octubre. Però hi havia trampa. El Govern es comportava com un triler. Mostrava una piloteta, la del descompte, que sols beneficiava a uns pocs, mentre amagava que per a la majoria dels clients, viatjar seria més car. Això és el pitjor de tot: que prenguin als ciutadans per idiotes.