Aquests dies s'estan coneixent les dades de la nova onada del virus Sars-Cov-II a Mallorca. Les xifres de contagiats són esfereïdores. Fan respecte: el tema no és que siguem una de les primeres comunitats en nombre d'infeccions per nombre d'habitants a Espanya. Sinó que si xerram de dades per milers d'habitants, Brasil o Estats Units són països més sans que nosaltres. El macabre toc d'atenció, malgrat la propaganda oficial, es pot fer extensible a quasi tot el Vell Continent: França i les regions centrals i nord d'Anglaterra tenien el mateix comportament en quan a transmissió abans del 15 d'agost que Balears tenen ara.

Les conseqüències, ja sabudes: quasi tots els hotels illencs tancaran portes entre dia 1 i 15 de setembre. Si fem una crua mitjana, la planta hotelera pot haver treballat al 10%-15%. Essent molt optimista i en el millor moment. Ha estat un acte de voluntarisme enorme. La feina del sector hoteler per complir els massa vegades canviants decrets sanitaris no han obtingut el premi desitjat. La realitat s'ha imposat: mantenir els actius oberts a Mallorca quan els governs britànic i alemany s'estimen més que la seva població faci turisme interior que exterior és un acte de romanticisme. I és que aquest és el quid de la qüestió: Berlín o Londres han decidit més en clau economicista que no pas el que haguessin volgut la seva ciutadania. El virus ha estat un pretexte. Força hàbil i a tenir en compte a partir d'ara. El que ambdós governs tracten d'evitar és una important fuga de divises : probablement tinguin dades confirmant que la crisi econòmica ja en curs pot ser més prolongada i potent del que ens diuen.

Aquest hivern pot ser molt dur per a tots: empresaris i treballadors. Que les cues als Caputxins tornin a donar la volta al temple és un indicador del que ens pot venir a sobre. Les respectives àrees d'Afers Socials de totes les institucions illenques tindran feina extra que la que desgraciadament ja tenen. Seria una temeritat que des de els bancs de l'oposició es dubtàs sobre qualsevol aportació pressupostària extra al seu favor. Com que hom ha de ser just, és d'agrair el darrer to conciliador de Gabriel Company envers el Govern de la comunitat. Com també les mesurades paraules de Beatriz Camiñas des de les fileres de Ciutadans. Millor així si la bona predisposició és sincera, i les falsedats solen ser contraproduents. Amb la fam de la gent, més val no fer demagògia.

Ara, emperò, hem de guanyar el coronavirus. Amb serenor i el cap fred. No tenim més remei que tornar a ca nostra. Dur mascareta tot el dia. No anar a sopars ni festes. Fer una feina pedagògica amb la joventut, la qual (és ben natural) té ganes de gresca. Però ha de saber veure que som davant una situació senzillament excepcional. Ja vindran millors temps per anar de festa.

Contenció. Això és el que toca. Desitjar que els avenços mèdics facin realitat un remei com a mínim temporal cara el proper abril. Per tal de poder treballar d'una manera relativament normal en mig any. Com a mínim, un que pugui fer possible que els comerciants tornin a agafar el canvi sense por: pocs pensaren en les monedes com a agent de contagi massiu, i així pot haver estat. Ara, capteniment, no hi han masses opcions.

P. S: Camiñas, Beatriz (o Beatriu). Política amb recorregut. Tant pel que fa respecte als seus companys de partit com a la majoria de la bancada opositora. Tant al Consell com al Parlament. Recordin aquest nom.