El rei rep en audiència a Miquel Maura. Corre el mes de febrer de 1930. El fill d’Antoni Maura li vol comunicar que es passa al camp republicà. La conversa la conta al llibre Así cayó Alfonso XIII:

“-¿Qué te trae por aquí?

-Vengo, Señor, a despedirme de vuestra majestad.

Hizo como si no comprendiera, y preguntó:

-¿A dónde te marchas?

-Al campo republicano, Señor -le contesté, un tanto molesto ante su actitud de no darse por enterado de algo que ya sabía.

-¡Estás loco! (...). Mientras yo viva la Monarquía no corre ningún peligro (...). Après moi, le déluge!”.

Alfons XIII no escoltà a Maura. El futur ministre de la Governació del primer govern republicà li va contar que en els seus viatges arreu d’Espanya havia trobat un ambient cada cop més hostil vers la monarquia. Que el poble no li perdonava el seu suport a la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Ni tampoc la sortida a la crisi amb la dictablanda de Dámaso Berenguer.

El 21 d’octubre de 1966, una allau de materials emmagatzemats a una escombraria de carbó a la localitat d’Aberfan matà 168 persones. 144 eren nins d’aquest poble gal·lès. Isabel II es mostrà freda davant la tragèdia. La sèrie The Crown retrata els fets en un dels millors episodis de les tres temporades ja emeses. Les entrevistes entre la monarca i el seu primer ministre Harold Wilson són antològiques. Ell suggereix que visiti el lloc dels fets. Ella replica que no hi té res a fer. “No hi estic d’acord”, replica el laborista. “Què vol que faci?”. “Consolar”. “Muntar un circ?”. “No he dit muntar un circ, he dit consolar”.

La reina es resisteix. Llavors, la part del govern d’esquerres més obertament republicana (sí, al Regne Unit hi ha ministres republicans) filtra a la premsa que ha abandonat les víctimes. Isabel II rectifica i admet que “Aberfan es mereixia una resposta ràpida i no la tengué; necessitava compassió i empatia”. Wilson conclou: “La nostra feina és calmar més crisis de les que cream”.

Alfons XIII partí cap a l’exili la nit del 14 al 15 d’abril de 1931. Mai més tornà a trepitjar Espanya. Des de la crisi d’Aberfan, Isabel II suma 54 anys més en el tron.

Felip VI es troba en el moment més delicat del seu encara breu regnat. El seu pare, que hagués pogut passar a la història com un gran monarca, ha fet malbé el crèdit de la institució. El seu fill té la difícil tasca de recuperar-lo. Les dues històries contades abans inclouen lliçons que el monarca hauria d’aprendre.

És evident que Joan Carles I no tengué un Wilson que li digués que el rei anava nu. O, pitjor, expulsà Sabino Fernández Campo quan volgué volar sense els límits que la institució imposa. Té Felip VI aquests consellers que diuen als poderosos el que no volen escoltar?

S’ha adonat el rei de la fredor amb la qual l’han rebut durant la seva gira per les comunitats autònomes un cop passat el confinament? Monàrquics sempre n’hi ha hagut pocs. Possibilistes i indiferents són una gran majoria. Els republicans surten reforçats amb cada crisi de la institució. La seva intervenció després de l’1 d’octubre no li donà ni un suport nou i li guanyà enemics eterns a Catalunya. Va assumir un paper que corresponia al Govern de Mariano Rajoy i en paga les conseqüències.

La monarquia no és un sistema democràtic, però algunes de les democràcies més sòlides i antigues d’Europa tenen un rei com a cap de l’Estat. Una crisi institucional no és, en aquests moments difícils sanitàriament i econòmicament, allò que necessita aquest país. Felip VI es troba en un moment decisiu del seu regnat. El seu futur està en funció de calmar més crisis de les que crea el cap de la institució monàrquica.