La taxa de risc de pobresa baixà l'any passat al 12% a les Illes Balears. Miri les dades d'una altra manera. Camini pel carrer i vagi contant les persones que es creuen amb vostè. Una, dues, tres... vuit. Torni a començar. Una, dues, tres... vuit. Cada vegada que arribi a vuit s'haurà trobat amb una persona que té uns ingressos econòmics que es troben per sota de la mitjana de la societat. És possible que aquest individu algun mes no pugui pagar la renda o la hipoteca del seu habitatge, o es vegi obligat a restringir la compra d'aliments, o deixi de pagar serveis com electricitat o telèfon. Vist així, no sembla una notícia per fer mamballetes.
Segons l'Institut Nacional d'Estadística, el 2019 a les illes baixà el percentatge de persones que es trobaven en risc de pobresa. Encara més. La taxa del 12% és la meitat que la mitjana espanyola i una tercera part de la d'Extremadura. Les dades de Balears són molt semblants a les de Dinamarca (12,2%) o França (13,6%). Ara veu la informació estadística amb més optimisme?
Em sap breu, però a les dades de fa uns mesos ja hi havia un primer motiu de preocupació. Quasi un de cada deu Balears ja tenia problemes per fer front al pagament de les despeses relacionades amb l'habitatge. Només Andalusia i Múrcia estan en una situació més deficient.
Si ha arribat fins aquí, em permetrà que li suggeresqui que oblidi, que tiri a la paperera, totes les dades anteriors. A les Balears tot va pitjor. Molt pitjor. La pandèmia de la Covid-19 que sacseja l'economia d'arreu del món té uns efectes encara més greus sobre els ciutadans illencs. Si la taxa de risc de pobresa no es duplica, serà perquè es triplica.
No importa ser un brillant economista per arribar a aquesta conclusió. Basta recórrer els carrers de pobles i ciutats per veure comerços tancats; bars i restaurants a mitja ocupació o hotels que enguany no obriran les portes. Tots tenim present que no arriben creuers al port de Palma, que els taxis no faran grans caixes aquest estiu o que els serveis de platja gairebé no tendran ingressos. Sabem que els ajuntaments faran poca festa i que desenes de conjunts musicals, agrupacions de teatre o empreses de serveis deixaran de facturar centenars de milers d'euros... La llista de perjudicats podria omplir pàgines senceres. Tenim la certesa que milers de famílies que sobreviuen els mesos d'hivern amb els guanys de l'estiu, arribaran al gener amb les butxaques i els comptes corrents buits.
És en aquest context que el Congrés dels Diputats rebutjà el passat dimarts el paquet de mesures socials per fer front a les conseqüències de la pandèmia. Precisament on s'hauria d'haver aconseguit un ampli consens, on estava en joc el suport als més desafavorits, és on Govern i oposició fracassaren absolutament.
Els economistes amb capacitat autocrítica saben que, contràriament al que succeeix amb les matemàtiques, les respostes per resoldre els problemes dels humans no són inamovibles. Allò que serví per solucionar una crisi pot agreujar la següent. De la darrera, la de 2008, encara no hem acabat de sortir-ne i ja ens trobam amb l'actual, que en res s'assembla a la passada. El que hauria de quedar clar és que d'aquesta no n'hauria de sortir una societat amb desigualtats creixents: rics més rics i pobres més pobres.
Si les respostes són les correctes, moltes persones tendran l'oportunitat de viure millor. Si fracassen, el patiment s'estendrà entre amples capes de la societat
Avui i aquí. Sense doblers, sense receptes clares contra les conseqüències de la Covid, sense consens polític... ens espera un hivern molt negre.
