La sèrie sobre la disbauxa de la nit eivissenca és essencialment educativa. Sí, White Lines fa més savi l'espectador. Netflix ha situat la investigació sobre la desaparició d'un punxadiscos anglès a Eivissa, encara que gran part de la filmació transcorre a escenaris mallorquins que van des d'una possessió de Santa Maria, fins a la Fortalesa, passant per es Trenc, Camp de Mar o el Passeig Marítim de Palma. Sobren els arguments per demostrar els elevats objectius dels creadors d'una trama sobre un crim comès vint anys enrere que sacseja la rutina actual de l'entorn de la víctima.

Primer de tot, aquells que han vist la sèrie no s'han sorprès gens ni mica amb la detenció de l'actor porno Nacho Vidal per practicar una suposada cura contra l'addicció a les drogues amb el verí d'un calàpet. Això ja havia passat a White Lines quan Oriol Calafat, fill del milionari mafiós de l'illa pretén desenganxar-se.

També hem après que la norma del Govern contra el turisme d'excessos és una campanya d'imatge sense cap possibilitat d'èxit. Quants de futurs turistes de l'era post-Covid-19 han llegit el decret llei? Cap ni un. Quants han vist White Lines i somnien amb una versió rebaixada d'un o varis dels ingredients de la trama, que són sexe, drogues i violència? Milers d'ells. Aquest còctel s'ha emprat durant dècades per enganxar espectadors al cinema o a la televisió. També per omplir hotels i avions de joves britànics o alemanys. Ho deia Markus Ratzinger -cal suposar que res a veure amb l'anterior Papa- a Sebastià Adrover: "Aquest estiu no aniré a Mallorca si el Bierkönig no obri".

Els ingredients són comuns al turisme i a la ficció. Tot és qüestió de dosi. A White Lines hi ha molt de tot. Com escrivia el diari britànic The Mirror: "Et plau un parèntesi a Eivissa ple de sexe, drogues, disbauxes i assassinats?... [ White Lines és] un thriller glamurós, violent, sexual i colorista". Qui vegi la sèrie creada per Álex Pina, bon coneixedor de les illes des de les seves pràctiques a Diario de Mallorca a les darreries dels anys vuitanta, haurà d'admetre que aquests conceptes estan fermament lligats a la nostra oferta d'oci.

Associam la violència als crims. Però a White Lines les escenes més esgarrifadores són veure com un dels protagonistes s'arrenca un queixal enmig d'una festa, com es trenca una cama a un venedor de droga a la menuda, o com es deixa sord un rival lligant-lo entre immenses torres de so a tot volum. Els assassinats ja estan massa vists, cal oferir noves emocions.

El més irreal és quan a la sèrie es dóna per suposat que hi ha grans fortunes de les illes i d'arreu del món que s'han aixecat sobre activitats il·lícites com el tràfic de drogues. L'espectador sap que és ficció perquè, si fos mínimament real, la policia i els jutges ja haguessin enxampat aquests grans mafiosos.

Finalment els espectadors illencs probablement han pogut jugar a identificar els paisatges mallorquins i eivissencs en els quals transcorre l'acció. Això les ha permès saber a la fi què és la fotografia en el cinema o en la televisió. Consisteix en el fet que un lloc en el qual han estat desenes o milers de vegades sembli completament diferent de la imatge que en conserven.

Netflix uní als equips de La casa de papel i de The Crown -aquesta sí que és una immensa sèrie- per fer White Lines. La resposta de l'audiència ha estat molt bona, sobretot al Regne Unit. No es poden descartar noves temporades d'una ficció que ven un model de turisme que les autoritats s'estimen més no veure.