Fa molts d’anys que el vi existeix, tants que no importa parlar de Noé, perquè es tracta d’un procés natural. Des de que existeixen raïms i llevats el procés passa, així que podem parlar de milions d’anys. Una altra cosa és que s’hagi domesticat el procés d’elaboració. Anys enrere gairebé tots els viticultors eren observadors apassionats del món natural, capaços de captar els seus processos, però desconeixien la vida interna de ceps, raïms, most i vi. Actualment, segueixen els vinaters intuïtius i cada vegada més de científics. Arnau Galmès és d’aquests darrers. Si la vinya i el vi la va venir amb la llet de l’enconar hi ha afegit el coneixement científic, el per què de cada procés, de cada reacció, de cada material elegit per feina. I el resultats són els seus esplèndids vins. 

Hem tastat un clàssic del seu celler: Es Pujol de Maria i la seva nova elaboració: Giró Ros. Es Pujol de Maria, elaborat amb cabernet sauvignon, merlot i syrah, és la representació dels nous vins que s’han anat obrint pas en els darrers anys. Varietats internacionals presents a tots els continents i de cada indret ofereixen matisos nous. La seva adaptació és notable. Es Pujol s’ha de tastar per conèixer el que són els vins negres amb criança. Capa alta. Bona estructura. Molt llarg en boca. Sabor intens. Aromes de tota la gama de fruita vermella madura fins arribar a les confitures. El Giró Ros, monovarietal. Possiblement la varietat que té més futur de totes les autòctones. Color clar. Lleugeresa. Aromes a fruites d’ós i tropical. Un punt de mel. I molta permanència a la boca. Ambdós vins són una bona síntesi del que és el vi de Mallorca que ofereix la importació de varietats de vinya de gran qualitat amb el conreu de les pròpies.

I amb els vins flueix la música. En Climent, com que estam en temps de verema, s’inclina per el disc Harvest (1972) de Neil Young. I d’aquest, es decideix per dues cançons, una per cada vi. Pel blanc, Old Man, i pel negre: Heart of Gold. N’Arànzazu tria pel giró ros el Secret, número V d’impressions íntimes de Frederic Mompou i recomana mantenir el secret de que el vàrem beure ben fresquet a la plaça de Petra. I pel vi negre, Papillons de Robert Schumann, especialment la seva Introducció, per allò de què grata una mica al paladar, com Schumann que et penses que et du una mica més enllà, però no hi arriba, sempre arriscant una passa que et deixa com sense arribar a l’harmonia sencera. Després de la introducció, però, ens manté al mateix nivell energètic que aquest vi. I posam les copes a la funda.

Orquestra Vivalví (Jaume Sureda, Climent Picornell, Arànzazu Miró, Antoni Bennpassar i Pere Estelrich)