Aquest 8 de març els feminismes han sortit al carrer. I així hauria de ser sempre i tot l’any. I és que al llarg de les propostes i activitats que han emplenat l’agenda de Palma aquests darrers dies, s’ha evidenciat que els feminismes transformen i que els feminismes són de per i de tothom.
Des de sempre els carrers, les places, els barris, i tot indret on s’exerceix i gestiona la quotidianitat han estat territoris que, sota la mirada i sabers de les dones, han acollit i tingut cura totes les persones que hi conviuen. Embellint i enverdint l’entorn, creant xarxes de suport mutu i acompanyament, o reivindicant i procurant espais segurs. Si sempre ha estat així -és la memòria viva de les nostres ancestres qui ens marca el camí-, per què uns feminismes o polítiques feministes gestionades, pensades i pautades només a la llum de les institucions o corrents hegemòniques? La sobirania dels cossos i dels sabers de les dones no pertany a ningú. I és des d’aquesta autoritat i el seu conseqüent reconeixement que hem de treballar polítiques públiques feministes per a totes i per a tothom. Aquesta és l’autèntica potencia transformadora i aquesta veritat ha estat la que hem volgut fer transcendir a través de l’agenda 8M: les propostes no les fem, només, les administracions, sinó que el nostre deure és atendre al que, des de la quotidianitat, se’ns reclama. I més cert encara és que d’aquestes n’aprenem i aquestes són les que ens orienten i enclaven a l’hora de fer polítiques públiques.
Els cànons estètics i culturals influeixen, quan no determinen, els processos d’accés i participació social de les dones. Els ideals que regulen els processos de participació social que ens entossudim a construir, homogeneïtzen i neutralitzen. Creiem que, aquests, són principis universals i universalistes quan, en realitat, és que només atén a uns principis fills de la dialèctica occidentalista. Ideals, aquests, que exerceix una gran pressió sobre els cossos de les dones i obliga a fer invisible el desig propi. Però només cal sortir al carrer i escoltar per saber que hi ha tants altres diàlegs i propostes sobre què és èxit i, sobretot, el plaer i no només el patiment de la legitimitat de ser qui som en tota la nostra diversitat. El plaer de saber que el teu cos et pertany i es manifesta rotundament sigui com sigui, i sigui on sigui. El plaer de participar i tenir cura de la comunitat segons els aprenentatges de les ancestres, siguin quins siguin, i siguin d’on siguin. L’èxit del potencial transformador de compartir en veu alta les experiències de les dones quan re-ocupem els carres, les places i els barris xerrant del que som i què ens passa, la nostra salut, els nostres canvis hormonals, les nostres pors, les nostres ganes. El poder de reclamar els nostres moviments i la nostra mobilitat, sigui quina sigui la diversitat que cada una significa en ella mateixa.
La importància d’escoltar i reconèixer la diversitat d’aquests cossos i aquests sabers és que són del carrer. Son reclamats i legitimats des del carrer. I, per tant, per al carrer. Doncs els cossos i els sabers de les dones articulen milers d’experiències fruit de la convivència. Una convivència que ve travessada per les múltiples diversitats, desitjos i, és clar, limitacions, que la normativització hegemònica imposa. Així parlen els cossos i els sabers de les dones de la naturalesa interseccional que defineix tota comunitat: sigui per mor del sexe, la sexualitat, la classe, l’origen, la cultura, l’edat.... Ens conviden a la convivència i a polititzar els espais públics des de l’experiència tan sabia però tan menystinguda com és la de la reproducció, constituint comunitats sostenibles, decolonials i transinclusives. Doncs els feminismes comunitaris transformen. Són de tothom i per a tothom. Sempre del carrer.
