El canvi climàtic és un fenomen conegut i reconegut. Però les activitats humanes no tan sols estan canviant el clima, també els ecosistemes. Es tracta d’un canvi global. La Mediterrània, amb una elevada biodiversitat i presència d’espècies pròpies o endèmiques i, al mateix temps, una de les mars més antropitzades del Món, no és una excepció. Ben al contrari. Durant les darreres dècades s’ha observat una pujada del nivell del mar, increment de la seva temperatura i salinitat, alteracions de flora i fauna, augment d’episodis de mortalitat de posidònia i coralls i de proliferacions d’eixams de meduses en platges, entre molts altres canvis.
A finals del segle passat, la Comissió Internacional per la Exploració Científica de la Mediterrània va començar l’Atles d’Espècies Exòtiques de la Mediterrània. Una iniciativa pionera, ja que els efectes de l’escalfament global s’havien estudiat, sobretot, en el medi geofísic i menys en la biota. Es volia cobrir aquest buit, avaluant els canvis en la flora i fauna mediterrànies. El primer volum es va dedicar als peixos. Recollia 90 espècies, que havien arribat a la Mediterrània durant el segle XX, 55 de les quals es va considerar que ja hi tenien poblacions estables, mentre que la resta podien ser més ocasionals. La majoria provenien de l’Indo-Pacífic, havien entrat des de la Mar Roja a través del Canal de Suez i s’havien establert a l’àrea més oriental de la Mediterrània. Eren 59 espècies, anomenades lessepsianes en record de l’enginyer Ferdinand de Lesseps, qui va concebre aquest canal. Els altres 31 peixos venien de l’Atlàntic i es distribuïen per la conca occidental. D’aquests, tan sols tres eren boreals, d’aigües fredes i la resta tropicals i subtropicals. Tot i que el primer nouvingut fou una espècie lessepsiana detectada el 1902, més del 80% d’arribades va donar-se durant la segona meitat del segle XX.
L’Atles es va publicar també en versió digital, que s’ha anat actualitzant amb la millora del coneixement científic i la informació rebuda dels pescadors i altres usuaris del medi marí, que ha anat augmentant amb les xarxes socials i una major conscienciació ciutadana sobre el canvi climàtic. En el segle XXI, l’entrada de peixos exòtics s’ha continuat accelerant i també han mostrat molts canvis en la seva distribució. Sobretot les espècies lessepsianes, que ja s’estenen per bona part de la conca oriental i fins i tot dues, el peix corneta Fistularia commersoni i el peix globus Lagocephalus sceleratus, han arribat a la part més occidental de la Mediterrània. De la mateixa manera, un altre peix globus Sphoeroides pachygaster i la cerviola Seriola fasciata, dues espècies atlàntiques que a finals del segle passat havien entrat a la Mediterrània a través de l’estret de Gibraltar, també han arribat a la part més oriental.
Recentment s’ha publicat la segona edició de l’Atles2, que recull fins a 188 peixos exòtics, 106 dels quals amb poblacions estables (75% d’aquestes espècies són lessepsianes). A més de l’obertura del Canal de Suez, altres vectors antròpics han afavorit aquestes entrades. El transport marítim (els peixos poden viatjar sota plataformes petrolieres flotants, amagats en els sistemes de refrigeració dels vaixells o, fins i tot, en la seva aigua de llast), l’aqüicultura i les fuites o alliberaments d’aquaris també han contribuït, encara que menys, a aquesta bioinvasió. Un terme adequat per explicar el que està passant, tenint en compte que la taxa de canvi és molt alta: en els darrers 30 anys han entrat moltes més espècies de peixos a la Mediterrània que en els 130 anys anteriors!
L’escalfament de l’aigua ha possibilitat l’arribada de moltes d’aquestes espècies, quasi totes (>95%) termòfiles, i que la majoria d’elles s’hi hagin pogut establir. Aquesta tropicalització, o augment d’espècies pròpies d’aigües càlides, no és l’únic canvi en l’ictiofauna mediterrània. També s’està produint la seva meridionalització o extensió cap al nord de peixos autòctons termòfils, fins ara distribuïts en àrees meridionals, i l’augment de la seva biomassa, envers la recessió d’espècies boreals. Ambdós fenòmens s’han pogut veure afavorits pel mal estat de conservació de les poblacions de peixos autòctons, a causa de l’impacte de les activitats humanes, que redueix la seva resiliència o capacitat d’afrontar situacions adverses. L’èxit d’aquests canvis s’explica també per la recent història geològica de la Mediterrània, amb espais ecològics encara «disponibles» per a espècies exòtiques. No obstant, predir quines d’aquestes espècies prosperaran i desenvoluparan poblacions permanents és una qüestió no resolta. Les que tenen requisits més estrictes, com els peixos dels esculls de coral de la Mar Roja, ho tindran difícil per la manca d’aquests hàbitats a la Mediterrània. Per contra, les de major tolerància fisiològica tindran més probabilitats d’èxit. Però això depèn també dels ecosistemes envaïts i les comunitats receptores. Charles Darwin ja va intuir que les diferències eren beneficioses per a les espècies invasores, perquè «ser diferents» disminueix la lluita per la coexistència amb les espècies autòctones. Tenir trets no compartits amb aquestes, facilita trobar «oportunitats de nínxol». Les espècies lessepsianes, d’origen diferent a les mediterrànies i atlàntiques, responen bé a aquesta teoria. El peix corneta, de morfologia, comportament i estratègia vital novedoses per a la ictiofauna mediterrània, és un exemple. Que les condicions ambientals siguin més o menys adequades per la fauna autòctona, pot explicar també l’èxit d’aquesta bioinvasió. Alguns peixos mediterranis, malgrat distribuir-se per tota l’àrea, podrien estar menys adaptats a les aigües més càlides i salades de la conca oriental, a diferència de l’ictiofauna de la Mar Roja. És el cas dels molls i la salpa autòctones, que en aquesta conca estan sent desplaçats per espècies dels gèneres Upeneus i Siganus, respectivament.
Els impactes d’aquesta invasió són diversos i no tan sols afecten la biodiversitat, els hàbitats i els recursos naturals de la Mediterrània, també comporten aspectes socioeconòmics i, fins i tot, de salut humana. Els peixos conill Siganus luridus i Siganus rivulatus, de dieta herbívora, estan degradant boscos d’algues. A finals del segle passat, les espècies lessepsianes ja representaven el 25-50% de les captures de la pesca de ròssec i tremall a Israel. Actualment els peixos conill i els molls del gènere Upeneus, entre altres espècies lessepsianes semblants al nostres pagre, sardina, capsempe, espet, agulla, verat i llisses, han esdevingut comuns i abundants, són objectiu de les pesqueries i habitualment es troben als mercats d’Israel, Líban, Turquia i Grècia. També la pesca recreativa s’orienta cada cop més a aquestes espècies i, a Israel, els peixos conill representen 1/3 de les seves captures. Malgrat la multiespecificitat de les pesqueries mediterrànies proporciona un cert grau de resiliència envers aquests canvis, l’èxit d’afrontar-los no tan sols dependrà de la capacitat dels pescadors per explotar noves espècies, sinó també de la seva acceptació pels consumidors. Això també és un perill en el cas del peix globus Lagocephalus sceleratus, que d’ençà la seva aparició a la Mediterrània a principis de segle ha esdevingut comuna a la conca oriental, provocant intoxicacions greus, de vegades fins a la mort, ja que és rica en tetrodotoxina, un neurotòxic molt potent. Altres espècies indopacífiques, com el peix lleó Pterois miles, són també perilloses per les seves espines verinoses, que poden causar ferides greus.
A la Mediterrània occidental, i a les Illes Balears, els efectes d’aquesta invasió de peixos són poc evidents. Tan sols dues espècies lessepsianes, el peix corneta i el peix globus Lagocephalus sceleratus, han arribat a la part més occidental, però no s’ha observat que hagin desplaçat espècies autòctones, ni provocat problemes per a la salut humana. Però són molts els peixos de l’Indo-Pacífic que s’han estès per quasi tota la Mediterrània oriental i han arribat al Canal de Sicília, la porta d’entrada a la conca occidental. Els peixos exòtics que més s’han estès fins ara per la Mediterrània occidental provenen de l’Atlàntic tropical i subtropical i no han mostrat un caràcter invasor, probablement perquè l’ictiofauna mediterrània és també originària de l’Atlàntic, la qual cosa fa que aquests peixos siguin menys exòtics que els d’origen indopacífic i, per això, trobin més competència per part dels peixos autòctons. De fet, els canvis de major impacte observats en els peixos de la Mediterrània occidental, provenen de la seva pròpia ictiofauna, no d’espècies al·lòctones: (i) desaparició o rarefacció d’espècies boreals, com l’amploia; (ii) aparició d’espècies meridionals a les àrees més septentrionals, on fins ara eren desconegudes o poc abundants, com el fadrí, l’anfós i la llampuga; i (iii) proliferació d’espècies termòfiles, com el tallahams, el peix lloro Sparisoma cretense, l’espet i el surer, per posar alguns exemples.
Els peixos no són els únics invasors. Ben al contrari. Així ho mostren els altres volums de l’Atles CIESM sobre crustacis, mol·luscs i algues. En aquests grups però, sí que s’ha observat desplaçament d’espècies autòctones de la Mediterrània occidental i també de les Illes Balears. El cranc blau Callinectes sapidus i les macroalgues són bons exemples. Sigui quin sigui el resultat d’aquest procés irreversible, el fet és que els humans som, alhora, la causa i la possible resposta a la bioinvasió marina de la Mediterrània. No es tracta tan sols d’alentir l’escalfament global, sinó també de millorar l’estat de conservació de les espècies i ecosistemes propis, per tal de que tinguin major capacitat per fer front a les espècies invasores i minvar així les conseqüències d’aquesta bioinvasió. Sense una estratègia adequada de conservació dels ecosistemes autòctons, adaptada al canvi climàtic, posem en risc el manteniment de molts serveis que ens donen i s’augmenta la nostra vulnerabilitat socioecològica. Malgrat els efectes de la invasió dels peixos de colors són molt més evidents a la conca oriental de la Mediterrània que a la occidental, convé fer cas al refrany que diu «Quan vegis les barbes del teu veí afaitar, posa les teves a remullar».
