Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

OBITUARI

El bisbe Toni Vadell

En la festa de Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, ens ha deixat l’estimat bisbe, Toni Vadell. L’estiu passat, ell mateix va donar a conèixer la seva malaltia i degut a això, vaig tenir un breu contacte epistolar amb ell. Ens havíem vist diverses vegades a Montserrat, quan era prevere de Mallorca, tot i que mai no havíem parlat. Sí que es va fer present, el 23 de juny de 2011, en l’ordenació presbiteral del P. Manel Gasch (l’actual abat de Montserrat) i meva.

Home senzill i ple de vitalitat, entusiasta i alegre, el bisbe Toni es va deixar conformar per la terra que l’havia acollit. No va vindre a l’arxidiòcesi de Barcelona amb idees preconcebudes, i de seguida es va deixar amarar per la cultura i per la gent del nostre País.

El bisbe Toni ha treballat incansablement per fer possible una Església oberta a totes les sensibilitats eclesials i teològiques, lluny d’un uniformisme estèril, tot valorant el paper dels joves, massa sovint posats en un segon pla a l’Església. El bisbe Toni ha estat un bisbe acollidor, sense prejudicis, que sabia escoltar molt, que perdonava sense condemnar i que acollia sense jutjar.

Com el Bon Pastor, el bisbe Toni ha estat un home ple de tendresa, allunyat de rigorismes, de rigideses, d’intransigències, sempre sol·lícit per l’ovella perduda, sense tancar mai la porta del seu cor a ningú. Al contrari, ha estat un bisbe que ha estimat les perifèries, com a servidor de l’Evangeli. I és que, segur que recordava les paraules del papa Francesc, quan deia que l’episcopat no és un honor sinó un servei. I també el què deia el bisbe Jacques Gaillot: «Una Església que no serveix, no serveix per a res».

Crec que el ministeri episcopal del bisbe Toni, queda ben reflectit en la pregària del P Pedro Arrupe, ja que les seves mans eren «mans que donen i ajuden, que eixuguen les llàgrimes, que estrenyen la mà del pobre i del malalt per infondre valor».

Les mans del bisbe Toni, eren mans que sabien «demanar amb humilitat per a un mateix i per als qui ho necessiten». Mans que sabien «servir els malalts i fer els treballs més humils».

El bisbe Toni era bo amb tothom, «contemplatiu en l’acció, mirant Jesús, per ser imatge d’Ell». El bisbe Toni va fer de la seva activitat ministerial, «un mitjà d’unió amb Déu». Va ser un prevere i un bisbe «audaç, enginyós i modern». I és que no esperava que vinguessin «de dalt les disposicions i innovacions». Amb coratge i humilitat, el bisbe Toni va superar «els obstacles» i sempre va viure «amb l’amor de Déu i en absoluta fidelitat a l’Església, a la qual va servir, humilment, perquè l’estimava apassionadament».

Com ens recordava el papa Francesc a l’inici de l’Any Ignasià, la bala de canó que va ferir la cama del sant de Loiola, va fer que «els somnis mundans d’Ignasi s’esmicolessin en un moment», ja que aquella bala «canvià el curs de la seva vida”. Però Déu «tenia un somni més gran per a Ignasi». Aquesta malaltia s’ha emportat el bisbe Toni. Però també Déu li ha concedit, amb la pasqua que ja ha viscut, amb la visió de Déu, «un somni més gran per a ell». Per això el bisbe Toni ja ha sentit del bon Jesús: «Molt bé, servent bo i fidel, entra al goig del teu Senyor» (Mt 25:21).

Compartir el artículo

stats