La gestió de la pesca: vuits i nous, i cartes que no lliguen | Por Enric Massutí

Part de raó tenen i alguns aspectes del MAP no es justifiquen científicament. Malgrat que la sobreexplotació dels recursos pesquers de la Mediterrània sigui generalitzada, el grau de sobrepesca no és igual a totes les àrees, ni per a totes les espècies. Els resultats de les avaluacions científiques dels estocs pesquers, amb valors dels indicadors diferents per àrees i per espècies, així ho mostren. Si l’objectiu del MAP és fer compatible l’explotació dels recursos marins vius amb restablir i mantenir les seves poblacions per sobre dels nivells que puguin produir el rendiment màxim sostenible, les reduccions haurien d’establir-se tenint en compte el punt de partida de cada una d’elles. A les Illes Balears els indicadors no mostren una sobrepesca tan acusada dels recursos, ni dels ecosistemes, com a la costa peninsular, probablement pel menor desenvolupament de la flota de ròssec, les barques de bou, que són les que tenen una major capacitat de pesca1. Tampoc es justifica la inclusió de la gamba blanca dins les espècies objectiu del MAP, almenys a les nostre Illes, on la dinàmica poblacional d’aquesta espècie sembla estar més condicionada per factors ambientals, que donen lloc a oscil·lacions en la seva abundància que difícilment poden atribuir-se al impacte de la pesca. Passa el mateix amb la priorització de reduir dies de pesca i establir vedes espaciotemporals per protegir els juvenils, respecte a la millora de la selectivitat de les xarxes de ròssec, que capturen un percentatge elevat d’individus petits. Aquesta és una eina fonamental per a corregir la sobrepesca mediterrània. Una reducció de l’esforç pesquer, sense canvis en la selectivitat, no permetrà maximitzar la biomassa dels estocs, ni el rendiment pesquer i, per tant, els ingressos dels pescadors.

Aquesta feblesa de base científica en algunes de les mesures del MAP no ens ha de sorprendre. Investigadors de països de la Mediterrània hem publicat un article on, entre d’altres problemes, denunciem les interferències dels funcionaris de la Comissió Europea en els grups de treball d’avaluació i d’assessorament científic per a la gestió de les pesqueries, fet que dificulta la independència i transparència de la nostra feina. El que sí sorprèn és que sembla que tant el sector pesquer com les administracions estatal i autonòmiques ho hagin deixat tot en mans de la Comissió, sense rebatre arguments, ni plantejar alternatives, confiant que el MAP es modificarà com a conseqüència, tan sols, de les seves queixes.

Tinguin més o menys raó els pescadors en el seu rebuig al MAP, el cert i segur és que la flota de ròssec de les Illes Balears s’ha reduït a més de la meitat durant les darreres dècades i les projeccions ens mostren que, si no es corregeix aquesta tendència, pot desaparèixer durant els propers 20 anys. Es tracta d’una modalitat de pesca d’un impacte molt elevat no tan sols sobre els recursos que explota sinó també en els ecosistemes, i una eficiència ecològica massa baixa, que se’ns dubte s’ha de corregir. Però no és menys cert que la flota de ròssec contribueix a una part molt important de les captures i, per això, avui en dia és un suport fonamental del sector pesquer professional. Proveeix regularment el mercat de peix local, de qualitat i de proximitat. Si es vol evitar la seva desaparició, s’han de prendre mesures que redrecin la situació actual i aconsegueixen fer-la sostenible. En pocs anys s’haurà de fer el que no s’ha fet durant dècades. La sobrepesca s’origina als anys vuitanta del segle passat, quan es comença a incomplir la normativa que congelava la potència de les embarcacions de ròssec i la limitava a un màxim de 500 CV, ambdues mesures basades en recomanacions científiques. Amb més potència, xarxes més grans i, per tant, més capacitat de pesca. Fins i tot amb menys barques, l’esforç pesquer era major. Tampoc s’han regulat les dimensions de les xarxes de ròssec, malgrat ho estableixi un reglament europeu de principis d’aquest segle. Els incompliments continuen! Aquest excés de capacitat de pesca i la poca selectivitat de les xarxes ha provocat la disminució de la biomassa dels estocs i dels rendiments pesquers.

La solució a aquesta crisi i lenta agonia del sector pesquer professional de les Illes, i de gran part de la Mediterrània, requerirà esforços per part de tots i d’una gestió valenta, realista i, sobretot, basada en el coneixement científic. Una vindicació que hauria de ser innecessària en aquest temps de pandèmia i vacunes, però que dissortadament hem de reivindicar, davant el recel envers la feina dels investigadors que treballem en l’avaluació de pesqueries. Es critica la qualitat de les dades analitzades, però no s’aporta informació alguna per contrastar i, alhora, se’ns posen entrebancs per a millorar-les. I d’invertir més en el finançament d’aquests estudis ni se’n parla, al manco a nivell autonòmic. Les declaracions públiques, però, solen ser just a l’inrevés, encara que si les conclusions científiques no són favorables, s’intenta confondre i rebatre-les amb opinions, sensacions o, fins i tot, creences sense cap ni peus. Si això fos un joc, que no ho és, ben al contrari, hom diria que alguns van «de farol». Seria, però, una partida on moltes de les cartes guanyadores tenen la marca R+D+I: recerca, desenvolupament i innovació. La ciència no té veritats absolutes, però contribueix a entendre millor els problemes i trobar-hi solucions.

Si la reducció dels dies de pesca que demana la Comissió Europea no és viable, tal vegada es podrien estendre a tot l’any les aturades d’un dia per setmana, que la flota de ròssec de les Illes Balears va començar fa uns anys durant els mesos d’hivern, amb un resultat satisfactori. Malgrat que les captures es reduïren un 14%, els ingressos totals augmentaren un 3%, per l’increment dels preus de primera venda. Passar de 5 a 4 dies de pesca per setmana implica reduir l’esforç pesquer un 20%, xifra que malgrat sigui la meitat del màxim proposat pel MAP és ja molt considerable, tenint en compte també la contínua disminució del nombre de barques de ròssec. A més a més, aquesta estratègia de reducció de l’esforç pesquer s’ha demostrat més eficient que les aturades temporals durant un o dos mesos a l’any5 i també podria fer més atractiva la feina, un aspecte rellevant tenint en compte les dificultats del sector pesquer per oferir llocs de treball estimulants per als joves. Les vedes espaciotemporals també poden ser eficients per a reduir les captures de juvenils i reproductors, sempre i quan les àrees i èpoques que es proposen per vedar concentrin els exemplars que es volen protegir i siguin zones on hi hagi activitat de la flota pesquera. Si no és així, tornem anar de «farol»!

És cert que a les nostres illes hi ha moltes àrees marines protegides, però això no justifica que no n’hi hagi d’haver més. Sobretot si tenim en compte els hàbitats sensibles que hi ha en la plataforma balear, com els fons de magrana i herba col, la protecció dels quals és necessària no tan sols per preservar la biodiversitat marina, sinó també perquè són hàbitats essencials pel desenvolupament dels propis recursos pesquers i, per tant, per la sostenibilitat de les pesqueries. La declaració el 2016 d’una zona de protecció pesquera molt extensa al Canal de Menorca, on es va prohibir la pesca de ròssec, pot ser un bon exemple. Malgrat amb aquesta mesura els pescadors van veure molt reduïda, i d’un dia per altre, la seva àrea de pesca, els hàbitats s’estan recuperant i això podrà contribuir a millorar les poblacions d’algunes espècies explotades i, per tant, els rendiments pesquers de la flota en àrees adjacents.

La millora de la selectivitat de les xarxes és un altre aspecte a valorar, per a complementar les mesures abans esmentades. Augmentant la seva malla, es deixaran de capturar exemplars massa petits, que podran seguir creixent i, fins i tot, reproduir-se. Així s’incrementarà la capacitat de renovació de les poblacions, el rendiment de les pesques i, també, es disminuiran les captures d’espècies no comercials, que són rebutjades. En definitiva, millorarem l’eficiència ecològica i econòmica de la pesquera. No és menys cert, però, que l’increment del rendiment pesquer no es notarà fins passats uns anys, el temps necessari perquè les poblacions es recuperin. A curt termini hi haurà pèrdues, i tant les administracions com els pescadors hauran de veure com fer-hi front per tal de mantenir les empreses i el sector.

Els guanys i pèrdues que puguin ocasionar l’aplicació d’aquestes mesures es poden estimar amb els models que els científics emprem per avaluar l’estat d’explotació del recursos i les pesqueries, que també ens permeten simular el resultat de diferents escenaris de gestió. Per suposat, amb les seves incerteses, que també s’avaluen. Com més bona sigui la col·laboració dels sectors implicats a l’hora de facilitar-nos la feina, i donar-nos la millor informació possible, més bons i fiables seran els resultats i, per tant, les recomanacions que se’n derivin.

Tan poc coherent és el plantejament de la Comissió Europea, com el de la resta d’administracions pesqueres i dels pescadors. Ben segur que algunes de les propostes del MAP no es justifiquen científicament, i menys encara, les presses per a redreçar la situació de sobrepesca dels recursos pesquers de la Mediterrània, imposant una mesura darrera l’altra sense temps d’avaluar-ne els resultats. La situació actual requereix mesures urgents, però tampoc hem de pretendre fer en un parell d’anys el que no hem pogut (o volgut) fer durant més de mig segle! No obstant això, oposar-s’hi sense una justificació clara, ni plantejar alternatives, tampoc té massa sentit. La partida l’han de jugar tots els sectors implicats, cadascú en el seu àmbit de coneixement i responsabilitat, però recordin que moltes de les cartes guanyadores estan marcades i facin front a aquest envit. El «joc» s’acaba!