PP i Vox ja iniciaven els ancestrals ritus d’aparellament. Primer de tot, ignorar-se. Després, anunciar que es troben massa allunyats per colgar-se junts. Un vespre rompen el nuviatge i l’endemà proclamen amb campanades i trompeteria que hi haurà casament. O pacte, per parlar en termes polítics.
Tot feia preveure que se seguiria aquest procés, habitual després d’unes eleccions municipals i autonòmiques. Fins que passades les 11 d’ahir, Pedro Sánchez es marcà un Florentino (Pérez). El Barça conquereix la Lliga i la Champions? Llavors fitxa un galàctic i a Madrid es deixa de parlar dels èxits de Pep Guardiola. Xavi Hernández guanya la Lliga? L’escàndol Vinicius es converteix en el cas paradigmàtic del racisme, com si fos el primer que esclata als camps de futbol espanyol.
El president ha avançat les eleccions generals al 23 de juliol i retirat el focus que il·luminava el gran triomf del PP. I com un efecte col·lateral, introdueix un element més en el procés de negociació dels pactes entre els populars i la ultradreta. Acords amb els quals es repartiran les institucions illenques i ajuntaments tan importants i emblemàtics com els de Palma i Calvià.
Núñez Feijóo, sobretot ell, i Santiago Abascal hauran de marcar els temps de les converses per evitar efectes indesitjables sobre les generals. Pel que fa al Govern autonòmic, es pot deixar passar el temps fins més enllà de la cita de juliol. El problema rau en el fet que els Ajuntaments i els Consells insulars es constitueixen el 17 de juny. Quan es negocia en global, és difícil resoldre’n uns i ajornar els altres. Tot es relaciona.
Els assessors dels triomfadors del 28 de maig poden creure que l’onada, «tsunami» per a Javier Lambán, continuarà fins a seure al Congrés i al Senat una sòlida majoria dretana. Però també temen un efecte no desitjat: que els acords mobilitzin l’esquerra. El temps és el factor nou introduït en la negociació, però damunt la taula segueixen les qüestions de sempre: el repartiment del poder i el programa que s’aplicarà.
El poder es pot acordar de dues formes: amb el PP a les presidències i suport extern de Vox o repartint-les; tal com feren en el passat populars i UM o les esquerres i els regionalistes. El somni de Marga Prohens és estar al capdavant de Govern, Consells i Ajuntaments. Això ho ha afirmat en campanya –quan negà que Jaume Martínez seria el cap que entregarien– i la nit electoral. El problema és que Jorge Campos, després de gaudir dels xiringuitos que li proporcionà Carlos Delgado, desitja pujar al cotxe oficial. I això només s’aconsegueix amb una vicepresidència o una conselleria. Les aspiracions dels dos líders dretans de Balears són incompatibles. Veurem si qui torça el braç és ella o ell.
L’altra qüestió que hauran de resoldre ambdues parts és el programa. Sense ànim de ser intensiu, vegem algunes diferències entre els socis potencials. N’hi ha moltes més.
Prohens ja ha explicat que per davallar els impostos als illencs és imprescindible mantenir l’ecotaxa als turistes. Campos la considera «nefasta» i vol que desaparegui ja. Això mateix desitja per IB3, una televisió fundada pels populars en temps de Jaume Matas, i que no tancaran. Pel que fa a la llengua catalana, Vox no l’empra ni quan els seus candidats tenen problemes per parlar en castellà. En canvi, el PP actual és hereu d’aquell que s’enfrontà a Bauzá per enflocar-li que la seva política lingüística estava generant un fort rebuig als pobles. Per cert, el currículum oficial de Campos informa que entre els idiomes que domina s’hi troben: «español», «inglés», «mallorquín hablado, escrito y traducido» (?) i el «nivel B de catalán».
Aquestes petiteses se solen resoldre incloent en el pacte de Govern el que compliran i el que s’anunciarà, però quedarà ajornat ad calendas graecas. Ho fan tots i ho tornaran a fer els futurs socis. A més, tot el que hem escrit no serveix gairebé de res si, com digué Fulgencio Coll davant el Cercle d’economia, «els pactes es decidiran a Madrid». Tanta autonomia per acabar com al principi, quan el primer pacte autonòmic, el de 1983, es firmà a la seu de la Fundació Juan March de la capital d’Espanya. Demana autonomia per això!
Firmin allò que firmin, convé que, canviant la paraula catalans per balears, tenguin en compte allò que el Duc de Cardona li digué a Carles I: «És ben cert que els catalans fan tot allò que vull, quan vull els que ells volen; però si no vull el mateix que ells, no hi ha home que vulgui el que jo vull». Que aquí som molt diferents? Demanin a José Ramón Bauzá què succeí el 2015.
