El partit no va tenir molta història. Després d’un primer període esperançador – el Palma en defensa va fer servir la zona 2-3 que havia funcionat al primer encontre i en atac els percentatges van ser notables – els mallorquins tornaren a fer un segon quart decebedor: els locals romperen la disposició defensiva dels fibwis amb facilitat i l’encert ofensiu passà de remarcable a insuficient; el dipòsit de benzina ja estava en reserva. Després del descans l’entrenador mallorquí intentà sorprendre amb un altre tipus de defensa zonal, 1-3-1, però no va servir de res: els homes de Jenaro Díaz la van moure amb criteri i van trobar punts fàcils fruit de bones passades i de llançaments alliberats. La diferència a l’electrònic arribà a ser de -19. I als darrers deu minuts el miracle no va existir: el Clavijo va deixar que el temps passés i va intercanviar errors i encerts per arribar a la victòria definitiva. El Palma feia temps que s’havia quedat sense combustible. Independentment de la qualitat dels equips que volien pujar de categoria, les eliminatòries d’ascens s’havien d’enfocar amb bones sensacions i amb un nivell físic i tàctic òptims. Els de Son Moix les afrontaren amb més incògnites que certeses. És pràcticament impossible encarar amb garanties uns play-offs amb vuit jugadors. Les baixes de darrera hora de Raffington i de Lombardi van fer que l’equip quedés en quadre. Només quedava recórrer a l’èpica.
La temporada ordinària no va començar bé. Alguns fitxatges d’estiu no van resultar ser el que s’esperava. No es va encertar. Es van haver de fer canvis estructurals a la plantilla i es va haver de reforçar. A més a més les lesions de jugadors no van ajudar a obtenir una estabilitat imprescindible per assolir l’objectiu que abans de començar la competició s’havia proclamat. A l’equip li costava ser un equip. Irregular, inconsistent, poc sòlid. Amb una teoria de joc que només de manera puntual es veia reflectida sobre el parquet... La cinquena plaça permetia lluitar per l’ascens, però no havia dissipat els dubtes. L’ascens només era viable a la ment de tots els que pensaven més amb el cor que amb el cap.
Hi ha entrenadors que, quan acaba un partit, tenen per costum no comentar-lo, perquè pensen que el moment d’eufòria o d’abatiment, conseqüència del resultat obtingut, no permet ser objectiu i es diuen coses de les que després un se’n penedeix. Cada cosa al seu temps. El dol d’un acte desagradable, encara que esperat i previsible, ha de seguir unes passes. En primer lloc convé metabolitzar el fet luctuós. Toca pair la derrota. La derrota del partit de diumenge i la de la temporada. Passades les hores, qui sap si dies, arribarà el moment d’analitzar de manera profunda i rigorosa què ha passat, és a dir, de ser crític i autocrític. Finalment esdevindrà el temps de prendre decisions, que han de servir perquè la roda torni a començar a girar i amb ella la imprescindible il·lusió, el motor que ha d’empènyer, activar i il·luminar la propera temporada.
