Hi ha dies i dies. Hi ha dies on tot allò que passa és pura rutina, els fets que succeeixen són calcats als d’ahir, de despús-ahir o de fa una setmana; són simples fotocòpies de moments viscuts que omplen les hores, però que no aporten gens d’emoció i que no arriben a ocupar cap lloc de privilegi al magatzem de la memòria. En canvi n’hi ha d’altres que seran recordats, per ventura durant molt de temps, perquè el que passa esquiva els protocols que governen la quotidianitat insulsa i insípida de les persones.
Divendres a Son Moix el Palmer Palma –avui ja és passat– disputava el seu darrer partit i tot era automatisme. A l’equip li costà arrencar. Perdia clarament el primer quart i ajustadament també el segon. El seu esperit competitiu –sempre present encara que s’hagués consumat el descens– feia que donés la cara després del descans, que defensés molt bé al tercer període, que assolís una anotació elevada al darrer gràcies a un estil de joc propi i molt particular i que sumés, malgrat tot, una derrota més... No era més que la reposició d’una pel·lícula que tots havíem vist moltes vegades aquesta temporada. Els espectadors sabíem des de l’inici qui era l’assassí, on matarien la víctima o el vestit que es posaria la protagonista per anar a la festa. Tot era “normal”.
Però dos factors van fer que la darrera jornada de lliga fos especial, una mica especial. En primer lloc es va començar a valorar la importància del que s’havia perdut. Ja ho diuen els més vells, els que més experiència han acumulat: només es valora allò que ja no tenim. Quin plaer ens produïa menjar un pastís, ara que el metge ens ho ha prohibit! Quin gust caminar sense sabates per l’arena, ara que no ens deixen sortir de casa! Què molt estimàvem una persona, ara que la seva absència s’ha fet present en la nostra vida...! Divendres vam començar a valorar una competició, la LEB Or, la segona categoria del bàsquet espanyol, ara que ja és història. Què enfora queda aquella sensació seductora de disputar un play-off d’ascens o la tristesa plena d’orgull de quedar-se al llindar de les portes de l’ACB! I el segon element que va fer que el dia fos un punt diferencial, va ser, sens dubte, l’ovació que tot l’equip va rebre d’un grup d’aficionats, això sí, no gaire nombrós –el tema de l’assistència d’espectadors mereix una profunda reflexió–, quan la botzina del Palau va posar punt i final a la temporada, uns aplaudiments que volien ser el reconeixement per l’esforç d’uns jugadors i uns tècnics que mai no han deixat de lluitar; un senzill homenatge que l’entrenador rival, Paco García, va voler destacar quan afirmà a la roda de premsa posterior al partit: «Ha estat impressionant veure com l’afició ha acomiadat l’equip després d’haver baixat de categoria». Una jornada certament especial.
