Divendres passat, una vegada més, es va demostrar que els jugadors del Palmer Palma són d’una pasta especial. Encara que també, una vegada més, perdessin el partit i tinguessin la pilota per evitar la pròrroga, que va ser sinònim de derrota, se’ls ha de reconèixer un gran mèrit. Perquè és elogiable, una vegada més, el que van fer a Càceres.
En Pau Tomàs i n’Álex Pérez només van poder comptar amb set jugadors de la primera plantilla. Abans de començar l’encontre es va confirmar la pitjor notícia. El màxim anotador de la competició, Wesley Van Beck, no podia jugar per unes molèsties al genoll. No era una baixa més. No podien disposar del jugador més determinant de la lliga a un moment clau, quan l’equip s’està jugant la seva supervivència.
Resulta admirable i insòlit que, en aquesta situació, fos necessària una pròrroga per determinar el guanyador del matx. Va ser necessari, per exemple, que en Pol Figueras – 27 punts, 6 assistències i 23 de valoració –, que va demostrar ser un dia més un dels millors bases de la LEB Or, només pogués descansar a la banqueta trenta-un segons o que en Feliu, en Kostadinov, en Cosialls i en Pavelka haguessin de sumar més de trenta minuts a la pista – el hàndicap de jugar tant no es troba en el número de minuts, radica en què un jugador cansat té més possibilitats d’errar que un descansat –. També és encomiable l’excel·lent actuació d’en Tomas Pavelka, l’amo i senyor de les zones, autor de 20 punts, 17 rebots, 10 faltes rebudes i 32 de valoració. O que en Konstantin Kostadinov, una mica intermitent, ajudés a aprofitar l’avantatge interior del seu equip – el Càceres presenta uns pivots baixos i va notar l’absència, a més a més, d’un d’ells, Julen Olaizola –. O que en Robert Cosialls, més centímetres en pista, encara que en atac li agradi jugar més obert, capturés 12 rebots, alguns transcendentals. O que el novell Joan Feliu, un cop més, aportés energia defensiva, rebot, altruisme, bàsquet fàcil i punts decisius al tercer, al quart període i a la pròrroga. I tot això amb un Brown, quan més el necessitaven els seus companys, que va tornar a demostrar que, essent capaç del millor (era el segon màxim anotador de la lliga), també ho és del pitjor. La seva actuació va decebre. Es va tornar a descentrar, massa pendent d’accions allunyades del joc, va sumar faltes absurdes amb molta rapidesa, només va anotar 10 punts al tercer quart, i a la pròrroga, el fragment més important del partit, quasi no va participar, tan sols va tocar la pilota cinc vegades i a moltes possessions senceres del seu equip no va aparèixer. Una peça tan important havia d’aportar més.
I en aquest context d’extraordinària dignitat i respecte es va produir una jugada, una vegada més, que hagués pogut canviar el final de la pel·lícula. El Palma va tenir la pilota, abans d’arribar a la pròrroga, per guanyar el partit. En Pol Figueras havia empatat l’encontre a 86. El Càceres tenia la possessió i tot a favor per assolir la victòria. Quan restaven 22 segons, el base dels extremenys, Jorge Sanz, posant un bloc indirecte va cometre falta en atac. En Pau Tomàs ràpidament va demanar temps per dissenyar la jugada de la victòria amb en Figueras, Feliu, Brown, Cosialls y Pavelka en pista. Bastava 1 punt. En Pol va mantenir la pilota en les seves mans i va intentar aprofitar els blocs que li van proposar en Robert i en Tomas, però no va obtenir avantatge. Quan quedaven 11 segons, la va passar a n’Elijah, que es va obrir, en Tomas li va plantejar un bloc directe que no va fer servir, perquè va optar per superar el seu defensor, Manu Rodríguez, jugant-se l’1x1. Coincidint pràcticament amb la botzina del final de partit va llançar un triple des de vuit metres ben puntejat... Bastava 1 punt i es va llançar un triple... Malauradament no va ser la millor decisió ni la millor execució. Després d’això, la maleïda pròrroga i la cruel derrota. Una llàstima. El gran esforç de l’equip mereixia segurament un altre final, un millor resultat.
