Si falten vint segons per acabar un partit, guanyes d’un punt i temps la pilota, no vol dir que el tinguis dins el sac, però sí que tens moltes possibilitats de vèncer. De fet, si pots triar, segur que prefereixes ser l’equip que en una situació com aquesta està per davant en el marcador i no el que perd i ha de recuperar la pilota per assolir el triomf.
El bàsquet és un esport que té aquestes coses. Un segon pot ser molt llarg i una acció pot canviar la sort d’un encontre. I, a més a més, és un esport que evoluciona contínuament, on la innovació esdevé un dels trets que millor el defineixen. No obstant això, no sempre aquestes novetats són sinònim de correcció. El concepte de selecció de tir, per exemple, ha canviat. Si un jugador arriba, se planta a vuit metres, no hi ha rebot, tira amb un defensor a sobre que amb els seus braços dificulta el llançament i encistella, tothom aplaudeix i destaquen «el gran talent del jugador»; però si la pilota no entra, aleshores, el jugador –diuen– ha decidit malament, s’ha equivocat. L’acció és la mateixa. Només canvia el final. Tirs com aquests al bàsquet d’elit se’n veuen molts, accions que desesperen alguns entrenadors i alguns espectadors.
Un bon jugador de bàsquet és el que tira bé, bota bé, passa bé... És el que fa gala d’una bona tècnica individual. Però això no basta. També ha de tenir un coneixement del joc excel·lent. Només així, amb la suma d’aquests dos factors, podrà prendre i executar correctament les decisions adients. Un partit és un seguit de problemes que no aturen de plantejar-se i que el bon jugador, gràcies als seus fonaments individuals i a la seva coneixença tàctica, soluciona adequadament en dècimes de segon.
N’Elijah Brown no va encertar, va decidir malament. Només restaven vint segons. Bastava mantenir el control de la bolla. L’equip contrari havia de fer falta. En Brown és un jugador fiable des de la línia de personal. La seva mitjana abans del partit era excel·lent, 44/47 (93,6%) i al matx del dimecres n’havia clavat 4/5. Va optar per fer una passada picada llarga amb la seva mà dreta. La pilota va ser interceptada –hi havia molt de trànsit– i no va arribar a en Pavelka, que estava dins la pintura.
No sabem si, rebuda la falta, hagués encertat els dos tirs i hagués sentenciat el partit, però... Curiosament, quan restava un minut, amb el 74-72 a l’electrònic, el mateix jugador va fer una passada també picada al mateix company i també va ser tallada, no perquè fos picada, sinó perquè va ser una mala passada amb una línia alliberada inexistent. En Kostadinov estava tot sol a tres metres... Aquesta mala lectura va passar més desapercebuda, restava més temps. I si parlem de males decisions finals que van determinar el resultat definitiu, també podem comentar la mala defensa de Wesley Van Beck, quan quedaven vint-i-dos segons i el Palma guanyava 76-72. El jugador del Palència, Prince Ali, el màxim anotador del seu equip, va rebre un bloc directe a la línia de tres. Brown inicialment el defensava i va canviar amb Van Beck, que va passar de tercer i el va deixar alliberat per poder llançar. I, quan el va recuperar, per evitar la cinquena personal, en lloc d’alçar els braços per dificultar el tir, els va abaixar. Triple convertit: 76-75.
Criminalitzar en Brown o dramatitzar aquesta jugada defensiva de Van Beck seria fàcil, però també possiblement injust. És veritat que són dos jugadors diferents. En Van Beck és més madur. En Brown és més inestable emocionalment, més egoista – a moments, massa –. Perd fàcilment el nord. Aleshores, l’entrenador l’ha de seure perquè no perjudiqui el grup, però contra Palència la banqueta local tenia pocs efectius. Ells dos han arribat per salvar l’equip. Tenen carta blanca. Ho saben, però a moments, principalment n’Elijah, tergiversen inconscientment aquesta realitat. Donen espectacle i han contribuït de manera decisiva en algunes victòries. Sense ells, no seria possible. Ara bé, s’ha de reconèixer que de la mateixa manera que guanyen un partit, també el poden perdre i els tècnics han assumit aquesta circumstància, que forma part de l’estil de joc triat. La pilota passa per les seves mans moltes vegades. Dimecres, per exemple, ells dos van fer 52/91 dels tirs de l’equip i van convertir 47/82 dels punts totals. És evident que qui més tira i més toca la pilota, més possibilitats té d’equivocar-se.
Ara toca recuperar-se físicament i anímicament. Salvar la categoria només serà possible si l’autoestima del col·lectiu no s’afebleix. Ara toca que un jugador amb l’experiència d’en Brown no decaigui i recobri la confiança per poder seguir aportant i ajudant.
