El marcador de Son Moix dimecres vespre va dictar sentència. El Palmer Palma era culpable d’haver perdut conta el Granada. La prova que incriminava l’equip mallorquí era prou consistent i no oferia dubtes. El tauler electrònic assenyalava 77-87. Inqüestionable, inequívoc.
El fiscal no va tenir pietat i el focus de la seva argumentació va tenir com a punt de partida i d’arribada el fet innegable de la derrota. A més a més, va recordar que al primer i segon quart el Granada va ser molt superior i va arribar a guanyar de 20 punts; va evocar que encara que al final de l’encontre els locals s’acostessin, mai no varen rompre la barrera dels -10; va significar que en la situació tan delicada que viu l’equip, l’única recepta vàlida és la victòria, que ja en suma quinze i que continua a la cua de la classificació.
L’advocat defensor va reconèixer que el grup d’en Pérez i d’en Tomàs havia perdut, que cada dia que passa aconseguir la permanència és una tasca més complicada i difícil; però va voler deixar molt clar que segueixen vius, que matemàticament salvar la categoria és possible, que no han perdut ni la il·lusió ni l’esperança. Va intentar que el tribunal, ja que el marcador no li va fer cas, tingués en compte que contra el totpoderós Granada no van poder comptar amb un grapat important de jugadors. A la baixa perllongada de Kanyinda, es va afegir la del capità Figueras, el que més minuts acumula de tota la categoria, la del màxim anotador de la competició, Wesley Van Beck, i la de Marinov, una de les darreres incorporacions, que estava aportant l’experiència tan desitjada i reclamada pels entrenadors. Absències substancials i cabdals que, a més d’això, minvaren i perjudicaren la rotació. La defensa també va voler que es valorés l’esforç dels jugadors que hi van participar, unes ganes i un afany que possibilitaren que a la segona part l’equip fos millor que el seu rival, amb un parcial favorable de 50-42.
Al seu al·legat final el lletrat va afirmar que totes aquestes circumstàncies s’han de considerar per poder ser just, que si als espectadors els haguessin dit abans del partit que els de Ciutat l’afrontarien amb tantes i importants absències, cap d’ells hagués apostat per una victòria local; que una cosa és fer volar coloms i l’altra, tocar de peus a terra. En definitiva, els atenuants, encara que la història no els tingui en compte i que passat un temps ningú no els recordi, existeixen i fan més o menys justa una sentència.
