Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

OPINIÓ

La música, el ball i la paraula. Les jotes

La història de la Humanitat va lligada a les formes culturals que cada circumstància han conformat la seva manera d’entendre les relacions, la manera de comportar-se, els valors; i dins aquesta particular forma d’actuar hi ha allò que transcendeix l’efímer, la quotidianitat, el dia a dia. Podríem esmentar tot allò que el conjunt creu: les creences, les supersticions, la fe, els mites... També allò que diu: les dites i els refranys, les contarelles, les cançons... I també allò que fa: habitatges, vestimenta... I les danses, el ball, els moviments que apropen la humanitat als déus.

Les danses, al llarg de la història, han tingut un sentit ètic i un d’estètic; el primer, més introspectiu, més interioritzat i intimista, sense moviments bruscos, mira cap al fons del dansaire; el segon s’inspira més en la part externa, en els moviments, en les formes. La persona humana ha dansat o ballat sempre, des que té consciència de pertànyer a un grup, perquè el ball sempre ha estat identitari i col·lectiu. I es ballava per demanar quelcom als déus, o per agrair-los allò que s’havia rebut, o per expressar un estat determinat. En el ball sorgeixen noves expectatives, mirades que esdevenen poesia i que no es poden fer en un altre context.

El ball i la dansa també comporten músiques; la música també és un poderós reclam, tant envers la divinitat com adreçada a la resta del col·lectiu. La música transcendeix la situació del dia a dia, fa tornar sublims els moviments que comporta, o bé enlaire l’esperit cap a una altra essència. Ball i música, idò, esdevenen una simbiosi perfecte per tal d’assolir cotes que van més enllà de la funcionalitat material.

I la paraula, el mot que engirgola el ball i la música. Hi ha balls i músiques sense paraules, és veritat, però en el tema que tractam el més lògic és que les cançons acompanyin els moviments i les notes com un tret que referma la seva expressió. Ball, música i cançons conformen una manera d’entendre la vida –amb tot el que comporta- d’un grup determinat: es balla i es canta d’una forma per distingir-se d’un altre grup, i podem identificar-los a partir d’aquests elements. No s’entén el ball a la plaça, el ball de pagès, el ball de bot, les jotes i els boleros, sense tenir en compte la lletra que els dona fesomia i aporta un codi amagat, però reconegut per tots els actants.

Ja és ben curiós com s’ha anomenat el ball de jotes, boleros, fandangos i mateixes a Mallorca; però el que més sorprèn és que també se l’anomeni «ball mallorquí». Record l’anècdota d’un grup de mallorquins viatjant per la Península i varen sentir el so d’un bolero. «Escoltau, és un bolero mallorquí!», varen exclamar. I això era entre Castella i Andalusia. Les jotes i els boleros tenen, a tot estirar, dos-cents anys a Mallorca, abans de la Guerra del Francès –anomenada pels espanyols «de la Independencia», però aquí no hi va arribar, tanmateix- es desconeixien aquests balls. Mallorca no va participar en aquesta guerra, i per això varen immigrar moltes persones que fugien de la contesa. I aquí, entre d’altres costums, hi varen dur les jotes i els boleros. De fet, les persones majors pronunciaven [k] al començament del primer mot, en lloc de la j castellana que no existeix com a fonema en català –com també s’hi pronunciava en els mots castellans introduïts: «alhajas», o «lujo»-. Aquests balls varen quallar ràpidament en la societat mallorquina, tant és així que en cada trobada que es feia per tal de celebrar la finalització d’un treball del camp –collir figues, segar, batre, etc.- s’acabava amb un ball «mallorquí». Ara bé, què és el que ha fet singular aquest ball i ha comportat que tothom se’l senti com a seu, com si hagués estat aquí des de sempre? Les agrupacions folklòriques de la dictadura del general Franco, van comportar una estandardització i una homogeneïtzació d’aquests balls, i passaren a ser un espectacle, tot i que la gent seguia ballant sense la teatralitat ni la indumentària festiva d’aquelles agrupacions. Més endavant, el treball de Bartomeu Ensenyat (1), de l’agrupació Defesta (2) i la tasca feta per moltes de les agrupacions de música popular, varen «alliberar» i popularitzar aquest ball on la creació i la recreació de cada punt esdevé una fita en cada ball. Cal tenir present que, en cap altra part del món es pot veure una plaça buida i que, amb el so d’una jota o un bolero, s’empleni tota per ballar i amb gent que no té perquè conèixer-se. Això és viure i sentir un esdeveniment com a propi. Cal tenir present, també, que Mallorca ha estat una cruïlla de camins, de cultures, de maneres de viure diferents; per això tot allò que fem ens ha pervingut de fora. Ara bé, aquest fet «isolat» ens ha permès de fer-nos nostres cada una d’aquestes formes que han vingut de fora, i ho hem fet tot dotant-les d’unes característiques i d’uns contextos nostrats.

1. Bartomeu Enseñat Estrany (Mallorca, 1917-1998), fou un dels principals promotors del ball mallorquí des dels anys 1950. L’any 1975 va fundar l’Escola de música i danses de Mallorca (actualment Escola de música i danses de Mallorca Bartomeu Enseñat), amb la finalitat de donar a conèixer el ball mallorquí fora de Mallorca.

2. Agrupació formada per balladors i cantadors de diverses agrupacions que va promoure el ball mallorquí als pobles i a les barriades de Palma. Tots els cursos havien de comptar amb un monitor que explicàs en català i que havia de coordinar-se amb la resta per tal d’organitzar una conferència de final de curs que fes referència a la cultura popular i tradicional de Mallorca. Es va presentar l’estiu de 1992 a Llubí (Mallorca). Anualment lliurava el premi «Defesta» a la persona o entitat que hagués excel·lit en la seva tasca en el món del ball mallorquí i la cultura popular.

Compartir el artículo

stats