Intuesc que a Antoni Serra li devia agradar Mahler. He posat la Simfonia núm. 5, per si de cas, i encara ara em sembla veure’l en animada conversa a una cafeteria dels Geranis, on molts de dissabtes solia davallar a Palma per arreglar el món amb tertulianes tan il·lustres com Tonina Canyelles, Neus Canyelles o el professor Perfecto Cuadrado, entre d’altres. La darrera vegada que el vaig veure va ser en aquest context, i la veritat és que llavors res no feia presagiar que aquell vell malsofrit, com li agradava definir-se a si mateix, ens deixaria una mica orfes el passat dissabte 11 de març, quan va dir prou i va fer les maletes per sempre més.
No era dels que deixava ningú indiferent, en Toni. Arrauxat, republicà confés i practicant, amant dels plaers i de la bona vida, anticlerical fins a la medul·la, va fer de la seva existència i de bona part de la seva obra literària un exercici de provocació contínua, acord amb la seva manera de ser i de pensar. Vaig anar a la presentació de la que si no vaig errat va ser la seva darrera obra, Màrius, un text originalment escrit en castellà i traduït al català per Josep R. Santiago Peset (Nova Editorial Moll, 2020) i que, entre altres mèrits i en la seva primera versió castellana (Marius, 1967), ostenta el de ser la segona novel·la segrestada a Espanya després de l’aprovació de la Ley de Prensa e Imprenta, la tristament famosa Llei de la censura. Tot i que hom n’atribueix la inspiració a un antic company de redacció de diari, tenc la sensació, per no dir la certesa, que el protagonista, Màrius Andrade, era una mica ell, «una barreja de savi, foll i dimoni que esdevé en redemptor modern de l’impossible, que menysprea la humanitat i no té por de la mort», tal com afirma encertadament Pilar Arnau al pròleg del llibre. D’aquella presentació, duita a terme el 24 de novembre de 2020 a la Biblioteca Ramon Llull de Palma, en plena pandèmia, record la càlida companyonia del públic assistent i l’actitud entre escèptica i sorneguera d’en Toni, ja més aviat de volta de tot allò que s’esdevenia al món i probablement a la seva existència.
Però el que m’agradaria destacar -i agrair- de la personalitat d’Antoni Serra és la seva generositat envers les persones que s’iniciaven en el noble art de l’escriptura, normalment a través de les ressenyes que publicava cada diumenge al diari Última Hora, on treballava. Un servidor va ser objecte d’algunes d’aquelles col·laboracions, crítiques on Serra tractava sempre de treure a la llum els aspectes positius de l’obra ressenyada. Segurament no devia ser fàcil: es tractava en molts casos d’obres incipients o primerenques en què la il·lusió o la gosadia literàries suplien sovint el treball reposat i madur, però ell s’afanyava a destacar sempre alguna cosa que valgués la pena -una idea, un vers, una metàfora- en el text que sotmetia al seu criteri. Guard aquestes ressenyes com si d’un tresor es tractàs, com qui desa aquelles joguines o records que han configurat la seva infància, com els primers raigs de llum que ajuden a créixer el sempre bell i esponerós arbre de la literatura.
Parlàrem poques vegades, en Toni i jo, però sempre va existir una complicitat que anava més enllà de les idees i/o credos particulars de cadascú. No em molestava la seva irreverència ni la seva insubordinació a pràcticament tot, perquè sabia que davall d’aquell discurs s’hi amagava un ésser sensible, un cor disposat a acollir allò que de més humà i autèntic hi ha en les persones. Potser hi haurà qui no compartirà aquest judici, però la veritat és que ara me’n penedesc de no haver cultivat una mica més aquella complicitat, aquell acostament a un home que estic convençut que era molt més que el seu inefable barret i les seves característiques ulleres de lletraferit insurrecte però entranyablement cordial.
Descansi en pau.
