Som a punt de començar les festes del Carnaval. La paraula evoca dies de gresca, de disfressats i disbauxa. Record els quasi inexistents carnavals de la meva infantesa. Els al·lots ens disfressàvem, però no podíem dur la cara coberta i no ens podíem posar ni una màscara. Estava prohibit tapar-se la cara. Cercàvem a l’interior dels vells baüls familiars i dels cofres on els vells havien guardat la roba en desús. Ens posàvem un uniforme de soldat de la guerra de Cuba, una camisa de jeure de la padrina, un capell de trona, una bata d’indiana, un mocador de fantasia, un llençol de drap que ens permetia fer el paper de fantasma. Revestits amb aquests materials, gairebé pedaços esquinçats, partíem a fer la volta pels carrers i les places. A vegades portàvem un instrument musical rovellat que sonava de manera desfigurada: una trompeta, una guitarra a la que mancaven algunes cordes, un clarinet, un saxo, un trombó embussat. Ens dirigíem a una casa i preguntàvem: «Voleu disfressats?» Quan ens deien que sí que en volien, entràvem i els alegràvem la vida amb quatre músiques estrafetes. Ballàvem una estona al son d’aquells compassos i afalagàvem la gent d’aquella casa amb els ritmes extravagants que sorgien de la improvisació i el desconcert. A vegades, la majoria de vegades, en preguntar-los des del portal si volien disfressats, ens responien que no en volien. Hi havia una certa por col·lectiva que perdurava d’ençà de la guerra civil. La gent preferia distanciar-se de qualsevol cosa incontrolable. Qui són, els disfressats?, es preguntaven. Què ens podrien fer de mal? La gent, la pobra gent, no esperava res que fos bo, massa marcats per la repressió, la venjança personal, la mentida.
Vull dir que l’esperit inquietant i lliure del Carnaval, la idea de capgirar el món, la fortuna del bon temps que prometia era morta. Ningú no s’hauria atrevit a disparar una crítica a l’estat de coses que ens venien donades. El bé dels franquistes havia guanyat la batalla i derrotat el mal. Però tot era podrit i corrupte, i els capellans beneïen la victòria. La vella Quaresma havia imposat la grisor, el control absolut sobre les vides. I la por. Una por terrible que mantenia la gent amb la boca closa. «No volem disfressats».
Damunt un cafè, el de can Pere Mena, molt a prop de l’església, arribà a permetre’s fer una mica de ball. Els joves hi acudien, ni que fossin abelles que van a la mel, i deixaven cantar els predicadors que no paraven de dir que el ball era pecat, que aferrar-se a l’al·lota o a l’home que estimes i percebre dins les mans les corbes del seu cos, la suavitat de la pell, el frec d’uns llavis que no acabaven d’atrevir-se a besar-te, no era permès, perquè Déu no permetia aquestes brutors.
A la sala de ball, en un cantó, l’orquestra. Na Catalina de cal ferrer Colau n’era la vocalista. Vivia amb el seu pare a la placeta del Sitjar. Cantava boleros, tangos, algun fox-trot. Tenia una veu amable, sensual. Portava un vestit lluent i blau de crep-satén. Les parelles sortien a la rotllana. En un altre cantó, la cantina. Podies comprar-hi confeti i serpentines, una gasosa, una copa de conyac o d’herbes seques. Aquells joves que sortien a ballar sabien que ningú no els prendria aquell instant de goig, la il·lusió d’acostar-se al cos de la parella i gaudir-ne, potser amb els ulls tancats perquè imagines altres instants de plaer. Potser, la prohibició i el sentiment de culpa intensificaven cada moviment, com qui diu: tanmateix no podran prendre’m aquest tros de vida.
Pens ara en el quadre de Pieter Brueghel, anomenat el Vell que relata –els seus quadres sempre són narratius- el combat de don Carnal i dona Quaresma. És un quadre que tinc dins la memòria i que vaig veure, fa anys, a Viena, al Museu d’Història de la Pintura. Un home assegut sobre una bota es disposa per a la brega amb la Quaresma: una dona prima sobre un reclinatori que estiren una monja i un frare. La dona porta entre les mans una pala amb dues arengades. Hi ha músics disfressats, ballarins, malabaristes i penitents. Comença la gresca. Tanmateix guanyarà la Quaresma; però sempre tindrem el recurs d’acudir al ball mig d’amagat i somniar la llibertat de llançar-nos una serpentina.
