Ahir dissabte ens despertàvem amb la notícia de la mort d’una persona entranyable i de caràcter potent: na Miriam, la del violoncel, tot i que el seu nom complet era Miriam Rader. Vivia en la zona d’El Temple de Palma, un barri del qual ella n’era una defensora i militant a l’hora de reivindicar la seva conservació.
Míriam Rader havia nascut a Seattle, als Estats Units, i des de la dècada dels anys setanta va viure primer a Catalunya i posteriorment a Mallorca, sempre amb el seu violoncel, amb el qual entrà a formar part de l’Orquestra Ciutat de Palma primer i de la Simfònica professional més tard. Era, de fet, una institució. Na Miriam, la del violoncel.
Dona d’empenta, havia començat els estudis musicals als sis anys, primer com a pianista, després com a violinista i finalment, gràcies al mestratge d’Eva Heninitz, com a violoncel·lista, cercant sempre professors que li podien donar una mà en el seu camp. De fet fou alumne també de Lluis Claret i Radu Aldulescu, dos dels grans.
Miriam, a més, participà com a membre destacada, de diferents conjunts de cambra i en especial fou impulsora del Trio Temple, al costat del seu gran amic Roberto Moragón i la pianista Maria Jesús Salvà.
Més enllà de la música, na Miriam va ser activista convençuda a l’hora d’abanderar diferents causes que ella trobava nobles. Hem esmentat la defensa del seu barri de Palma, però molt abans, de joveneta i als Estats Units, va formar part d’organitzacions que ajudaven a desertar als joves cridats a files i que no volien anar a la guerra del Vietnam. Això sí que era una causa noble i molt, però molt, perillosa. M’ho contà ella en alguna ocasió i sempre acabant amb la frase: “Si m’haguessin agafat m’haurien fet consell de guerra”.
Miriam, la del violoncel i les bones causes, siguis on siguis ajuda als oblidats a trobar el lloc que es mereixen i, amb els altres músics que han partit abans, no deixis de tocar les grans obres de la música de cambra que tant i tant t’agradaven.
