Els estudiosos de la conducta animal no es cansen de repetir que de tots els animals que existeixen el més mentider és l’animal humà. I, naturalment, aquesta capacitat de dir mentides pot fer-se servir en benefici propi. Diem mentides perquè ens convé dir-les alhora que en podem treure una certa rendibilitat. Quan es diu que l’home és el més mentider de tots els éssers vius afirmam que la capacitat de mentir és una conquesta de la cultura. Però també una conquesta de la naturalesa. La neurobiologia ha revelat fins a quin extrem el nostre cervell pot conservar dins la memòria una quantitat d’informacions molt superior a la de qualsevol altre mamífer. I és aquest augment de les possibles connexions entre les neurones que ens dona la facilitat de mentir.
Es diu també que fou la capacitat de mentir allò que marcà la superioritat de l’home Sapiens sobre el de Neanderthal. Els Sapiens inventaren creences, imaginaren epopeies fundacionals, crearen els déus, cantaren poemes que concentraren la història dels orígens sobre els quals se sustentava la vida social d’un poble. Sembla que els de Neanderthal no varen saber mentir. La literatura és una mentida, una ficció que indica les intencions del mentider. Una ficció? Una irrealitat que pot semblar verídica? Una capacitat de representar la vida, de parlar de la vida d’una altra manera. Si la ficció literària aconsegueix fer-nos creure que el simulacre o la suplantació s’assemblen en certa manera a la realitat, allò que no és —la mentida— acaba per il·luminar-nos la vida. Si no has viscut moltes altres vides de ficció, no seràs capaç de viure intensament la teva vida.
Es tracta d’un tema apassionant. I més ara que som a punt d’iniciar una campanya electoral que permetrà embullar la troca i reinventar la realitat per veure qui és capaç d’obtenir unes quantes dotzenes de vots més que l’altre. L’home segueix essent el més mentider de tots els animals i, en època d’eleccions, les neurones fan una feinada i es multipliquen les mentides de manera inaudita. No és saludable pel cos retre’s durant molt de temps a escoltar els debats i les disputes de caire polític. La televisió contribueix a magnificar les mentides, a tergiversar la realitat, a fer-nos creure i donar per bo tot el que ha de portar-nos a l’estratègia del vot. No ens deixem embalcar. Juntament amb les mentides, que sempre es veuen venir de lluny, un altre cosa que no puc suportar de les campanyes electorals és la desqualificació i l’insult de què sovint se serveixen els adversaris. Es diuen el nom del porc, es desqualifiquen, es diuen mentiders, es mosseguen. I, en haver acabat, tanmateix és igual. Però ens queda el regust d’una campanya grollera i el sentiment de veure que tot és vàlid a l’hora del combat.
He de dir que la mentida no és mai innocent. L’error pot ser innocent. Em puc equivocar i l’equívoc pot contenir un deix d’innocència. La mentida reclama una intencionalitat. I és aquesta intencionalitat la marca genètica de la mentida. No és una inversió o manipulació de la veritat, sinó que és una inversió presentada al lloc de la veritat que vol dissimular i obstruir. Això vol dir que la mentida ha d’esser coherent i ha d’organitzar-se de tal manera que ha de contenir les formes i l’organització d’una veritat. Per tant ha de presentar la coherència i l’organització d’una realitat que potencialment sembli veritat. I apareix la mentida, neix, al moment i al lloc en què el mentider considera que és el més oportú per dir la mentida.
Vindran temps de mentides fabricades a l’ordre del dia. Nosaltres, com sempre, aguantarem tot el que ens amollin i posarem cara de crèduls. Pagaria la pena de fer una llista de les mentides observades durant les campanyes de publicitat i propaganda electoral. No em farien riure. M’indignaré, com sempre, però valdrà de poc. No saben, emperò, aquells que menteixen, que, en dir una mentida, ens revelen més coses sobre la veritat del que es pensaven.
