Ningú no trobarà estrany si dic que en la meva vida —ni en aquesta vida mortal ni en les altres vides que segurament he hagut der córrer fins arribar al present— mai no havia vist ni de prop ni de lluny la cerimònia mortuòria en ocasió de la mort d’una reina britànica. Ni ho havia vist mai i és probable que no torni a veure’n cap altra. Un seguit de cerimònies que, segurament, devien tractar de posar en evidència el gran poder polític, econòmic i social de la Gran Bretanya. I tot això adobat en una posada en escena que tractava de dir-nos que aquest poder ve de molt lluny, que s’endinsa en les profunditats de la història, que res no canvia en no esser les persones, però persisteixen les arrels, els rituals, la manera de dir-nos que res no és immutable excepte les bases sobre les quals es configura l’imperi.
Aquests dies hem tingut l’oportunitat de constatar fins a quin extrem són capaços els poders britànics a l’hora de dir-nos que ningú no els guanya a l’hora d’evidenciar una tradició que dona consistència al seu present. La gent plorava pels carrers i les places, portava rams de flors a la porta del palau de Buckingham, encenia candeles, alguns es descabellaven: «Lisbeth ha mort aquesta nit a la seva residència de Balmoral, lluny de Londres». Tot el que vindria després estava previst.
Han passejat el cadàver d’un extrem a l’altre, de castell en castell, de palau en palau. Centenars de xeremiers han vingut d’Escòcia. Centenars de joves soldats han tocat les trompetes i han fet sonar els tambors, d’altres, des dels murs dels castells, han disparat les canonades de rigor. I mentre, el cadàver a pelegrinar com una mula mansa.
No parlaré dels grans funerals institucionals. Centenars de mandataris, reis, prínceps, polítics electes... Londres encerclada en cordons policials armats de cap a peus. La seguretat. I el plor, el plor que no cessa. M’és difícil d’entendre tant de plor aparentment espontani, tantes flors, tants de ciris, tant de dolor. Torna a passar la mula a poc a poc. Els carrers són plens de banderes. El Hyde Park és ple de pantalles gegants perquè els joves, allargassats sobre l’herba fresca, puguin seguir les cerimònies fins a l’últim detall. I és evident que només hem vist allò que han volgut que veiéssim. Tampoc la televisió no és innocent i, rere cada imatge, hi ha una mà que dirigeix què s’ha de veure, com s’ha de veure i perquè s’ha de veure.
De la mateixa manera que mai no havia vist les cerimònies mortuòries d’una reina britànica, podeu suposar que mai no la vaig tractar personalment. La veia, a vegades, a les revistes amb el seu capellet, l’abric, les sabatones i la bossa penjada pel braç. Em serà difícil oblidar la seva actitud en ocasió de la mort de la seva ex-nora Diana de Gal·les. No volia cap honor per a ella i hagué de subjectar-se a la voluntat del poble que clamava —després de les putades que li havien fet— perquè tingués els reconeixements d’una princesa. S’hi avingué a anar-hi i, en passar el fèretre de la princesa del poble per davant ella, féu una capada de reconeixement. Potser és veritat, però algú va dir que havia fet un badall.
Ja he dit que mai no la vaig tractar personalment. Els déus no ens feren la gràcia de posar-nos cara a cara un enfront de l’altra. Tampoc no vaig interessar-me per les coses què deia, si és que alguna vegada va dir alguna cosa interessant.
Només en una ocasió vaig admirar una resposta seva i això em va fer pensar que no era tan beneita com pareixia. Es tractava que manifestàs el seu parer sobre la independència d’Escòcia. L’insistien. Finalment va dir:
- A mi no em sabria greu esser reina d’una Escòcia independent.
Vaig pensar: Aquesta dona sap què diu. O, al menys, sabia què deia aquell que li havia dictat la resposta.
