Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

MITOLOGIES

Alçau els ulls

Les llàgrimes de Sant Llorenç vistes desde la finca pública de Son Real. B. Ramon

Aquests dies d’agost la volta del cel brilla més que mai: llueixen els estels com a cantells de vidre i centellegen nítides les constel·lacions. La Carrera de Sant Jaume travessa de part a part l’amplitud de la nostra mirada i l’estrella polar, a la cua de l’Ossa Menor, fulgura com una esquerda de llum. Paga la pena alçar els ulls, aquests dies d’agost, quan el sol sigui post, i tingues el coratge d’interrogar la volta del cel. La humanitat ho ha fet d’ençà de molt de temps. I hi ha trobat algunes respostes. Ara sabem que tots els elements que ens constitueixen, tant als éssers humans, com a les bèsties salvatges, les plantes, les roques, tot el que existeix ha sorgit dels estels. Tots pertanyem a la mateixa genealogia còsmica: som polsim d’estrelles.

És bell dir aquestes coses. Tots pertanyem a la mateixa genealogia còsmica. També la mala gent, els fills de puta, els insolents, els aprofitats, els corruptes... Tots venim de la mateixa pols, de la pols dels estels. Qui ho hauria anat a pensar?

Vaig tenir un professor que ens plantejava aquesta pregunta: Què pot fer la nostra espècie per explorar i conèixer un univers en expansió on les distàncies es compten en milions d’anys llum. Què podem fer? –tornava a preguntar. Nosaltres, els seus alumnes, no sabíem què podíem respondre. Explorar l’ univers... Què podem fer? El professor tenia la resposta. Després que nosaltres haguéssim dit mil bajanades extretes dels tebeos, de les pel·lícules i dels relats de ciència-ficció, ell tornava a preguntar: Què podem fer? Nosaltres callàvem. Ell responia: Només podem fer una cosa: somiar, imaginar altres mons, altres realitats, observar el centelleig de les constel·lacions i saber que molts d’aquests astres dels quals ara percebem la llum fa molt de temps que són morts, que deixaren de brillar, que ara els veiem perquè la seva brillantor ha tardat molt de temps a arribar fins a nosaltres. Alça els ulls, aquests dies, però sàpigues que molts dels estels que veus fa molt de temps que no hi són.

I no obstant som testimonis de la gran carrera de l’espai que fan les grans potències polítiques i econòmiques. Estats Units, Xina, Rússia, el Japó tenen les seves ambicions espacials. I es barallen per veure qui arribarà primer. Construeixen les pròpies bases orbitals, les seves estacions, els seus projectes còsmics. Hi ha qui parla de construir una ciutat humana al planeta Mart, un ciutat autosuficient, I diuen que no estam lluny d’aconseguir-ho. Coneixerem el sol de Mart, les llunes de Júpiter, els anells de Saturn..., però probablement qui en faran l’exploració seran els robots. Ells seran qui captaran la melodia secreta de l’univers.

Alçau els ulls, aquests dies d’agost. Feu-ho en llocs on no hi hagi contaminació lumínica, on el cel sigui transparent i fosc, i observau els centenars d’estrelles fugaces que recorren el cel. Hi ha qui diu que el cel plora, que plouen estels... I perquè entre aquests dies en què plora el cel celebram la festa de Sant Llorenç, hi ha qui atribueix els plor al Sant. Les llàgrimes de Sant Llorenç, en diuen. Els Perseids, també se’n diu. Durant aquests dies la terra entra en contacte amb una zona de l’espai plena de pols i fragments de meteors, gairebé un femer. En aquesta zona on es troben tantes restes còsmiques, coincideix amb la constel·lació de Perseu.

Si alçau els ulls veureu despenjar-se del cel milers de fragments d’estel encesos dins la nit fosca. És com si caiguessin de la profunditat més negre. Travessen l’espai i, en tocar l’atmosfera, s’omplen d’espires. No oblidis que tu, i jo, i aquell altre som fets de la mateixa matèria. Com les llàgrimes del cel només som una llenca de llum que es perd dins la fosca.

Compartir el artículo

stats