Aquests últims dies han vingut plens de notícies, algunes d’elles capaces de sorprendre’m. He de dir que el món en què visc encara té la capacitat de sorprendre’m. No sé si es podria dir que és una mostra de la irreductible innocència que, malgrat tot, no sóc capaç de treure’m de damunt. No és que no hagi tingut motius per perdre-la, la condició d’innocent, i, així i tot, l’he preservada com qui preserva la castedat. És probable que, tot just començada la tercera dècada del segle XXI, ningú ja no sàpiga què vol dir castedat. No ho explicaré ara. Si de cas a algú l’interessa saber-ne el significat, sempre té l’opció d’acudir als diccionaris. Però amb els diccionaris s’ha d’anar alerta, vull dir que no són de fiar.
Hi ha hagut notícies per a tots els aires. Potser algunes, les millors, no són del tot certes. Es diu, per exemple que, durant el sopar que els reis d’Espanya organitzaren en honor del president dels Estats Units, el senyor Joe Biden i la seva muller, la reina Letizia va rompre a cantar: «Os recibimos, americanos con alegría. / Olé mi mare, olé mi suegra y olé mi tía», un fragment de la cançó que Lolita Sevilla cantava a Bienvenido Mr. Marshall, la pel·lícula de Berlanga. És probable que «olé mi suegra» ho digués amb la boca petita. A més del matrimoni Biden hi havia al sopar més de quaranta caps d’estat i de govern. Una gran festa. També es diu –i d’això Joe Biden no aconseguia deixar-ne de parlar durant tot el sopar- que el jutge Manuel Marchena ha estat convidat pel col·legi de l’Advocacia de Barcelona a pronunciar una conferència a l’esmentat col·legi sobre «Intel·ligència artificial i procés penal». La discussió girava entorn de si en el títol de la conferència s’hi deia «procés penal» o «procés independentista». El que és cert és que hi sortia la paraula «procés». No és estrany. La duen enquistada, aquesta paraula. Diuen, emperò, que el jutge és un especialista en el tema del futur de la justícia robòtica. Qui ho hauria anat a pensar?
Del que no es va parlar durant el sopar ni se’n féu la més mínima menció fou de la massacre de Melilla. Què succeí el passat dia 25 de juny. Em commouen les imatges que m’arriben, les fotografies de cossos amuntegats sense saber qui són els morts. Per ara diuen, segons el recompte marroquí, que hi va haver 23 persones mortes, encara que hi ha qui augmenta aquesta xifra fins a 37. Es diu que el que va succeir pot afectar els drets humans. Però hi ha algú que ho dubta? És suficient veure les imatges de desesperació. Foren tractats de manera violenta i inhumana. Abandonats durant hores, s’anaven morint. No és una casualitat que la massacre coincideixi amb la cimera de l’OTAN a Madrid. La festa continua mentre els fossers marroquins caven les fosses on puguin enterrar tants de morts. Sobretot, els que ningú sap d’on són ni d’on han sortit, cadàvers no identificats, cadàvers dels que tothom es desentén, sense autòpsia, sense la més mínima indagació. Com més aviat ens els llevem de davant millor. Els cadàvers s’amuntegaven al cementiri de Nador. Les càmeres frigorífiques no donaven abast. Es feia necessari començar a cavar clots per enterrar-los. Hem vist les imatges de la càrrega policial marroquí, la brutalitat dels gendarmes, mentre a Madrid la cimera dels caps d’estat es prepara per al rearmament i la guerra. Europa és una província de Washington?
Pens que la societat d’avui no és capaç de resoldre el problema migratori. I allargar la mà a aquella gent que fuig de la persecució i de la guerra, de les bombes, que fuig de la fam, de la misèria, de l’esclavitud. He vist joves, homes i dones, infants i vells escapar espantats, saltar barreres de fil puat, cercar un corredor per on entrar a Europa. Els he vist cercar de manera desesperada una mica de recés, un lloc de sopluig, una mica d’ombra i una mica de pa, si pot ser. Una mica de pa, si pot ser. Mentre, ens preparam per a la guerra, i decidim que augmenti la despesa militar, decidim que hem de tenir més bombes, més tancs, més avions de combat, més míssils.
