1.- Richard Strauss, que no té res a veure amb els Strauss dels valsos vienesos, va néixer a Munic el 1864 i ha passat a la història de la música com un dels grans autors d’òpera del segle XX, seguint la tradició post romàntica, encetada per Wagner. Particularment interessant és el seu tractament de la veu humana, la femenina en particular.
Si és cert que és seguidor dels elements orquestrals que va crear Wagner, també és cert que un altre dels seus referents fou Mozart, a qui fa fer una espècie d’homenatge a través de la seva òpera El cavaller de la Rosa, obra, sens dubte, considerada un dels cims de l’escena musical de tots els temps.
(Obrim parèntesi per dir, com a dada curiosa, que Strauss va tenir relació amb Eaktai Ahn, el que fou director de la Simfònica de Mallorca durant els anys 40 i 50 del segle passat. Ahn admirava l’alemany i li demanà consells a l’hora d’afrontar alguna partitura, com a director i com a compositor).
Amb llibret de l’escriptor Hugo von Hofmannsthal, Der Rosenkavalier, conta una història ambientada a Viena durant la segona meitat del segle XVIII (primera ullada a Mozart).
L’argument és el següent:
Una aristòcrata, ja madura en edat, coneguda com La Mariscala, té com a amant un jove anomenat Octavian, un paper que canta una mezzosoprano (segona ullada a Mozart, ja que a Les Noces de Fígaro una Comtessa madura té un amant jove, també cantat per una veu femenina). Ella sap que aquesta relació no pot anar en lloc i pensa en una manera no traumàtica de deixar el jove.
Per la seva part, el Vell baró Ochs, cosí de la Mariscala i un home sense massa refinaments, vol casar-se amb una jove, Sophie i demana a la Mariscala que proposi algú per oferir a la seva promesa una flor de plata. La Mariscala decideix que serà Octavian l’encarregat de fer l’entrega.
Durant la cerimònia de l’entrega del regal, Sophie i Octavian s’enamoren. Així que la Mariscala veu amb bons ulls la relació i fa tot el possible perquè vagi endavant. Per la seva part, el baró, un ser poc escrupolós, renuncia a Sophie ja que cau en una trampa que li preparen per a tal fi.
2.- La forma musical Suite inicialment feia referència a una obra formada per petites danses. En el Barroc, dir Suite, equivalia a dir: peça musical en la qual hi trobam Minuets, Sarabandes, Gigues... que eren les danses dels salons aristocràtics dels segles XVII i XVIII.
A partir del Romanticisme, a la segona meitat del segle XIX, la paraula Suite agafà un segon significat: Una peça instrumental, no molt llarga, feta a partir d’una obra més extensa, que podia ser una òpera o un ballet o una música incidental. D’aquesta manera, si parlam de la Suite d’El cavaller de la rosa és una obra instrumental creada a partir d’una selecció de moments trets de l’òpera del mateix títol, sense la veu humana.
3.- Avui horabaixa i dins el cicle de concerts que la Simfònica ofereix al Trui Teatre de Palma, podrem escoltar aquesta deliciosa Suite, una obra mestra que resumeix en mitja hora, tot l’argument. De fet, seguint l’ordre de les parts de la Suite (que van seguides, sense pausa) coneixem els amors entre les dues parelles, la decadència aristocràtica del baró, que Strauss retrata amb un vals (una dansa decadent en els anys quaranta del segle passat) així com el duo final entre Sophie i Octavian, un dels duos d’amor més bells de la història de la música.
