Per avui horabaixa i a l’Auditòrium de Palma (20h), l’Orquestra Simfònica ens ha preparat una sessió monogràfica dedicada a la Sisena Simfonia de Gustav Mahler, una obra gran, tant en durada (prop de l’hora i mitja) com en recursos sonors, que impliquen un augment considerable de la plantilla orquestral (les seccions de vent més que dupliquen el nombre d’instrumentistes) y la inclusió d’elements curiosos com uns picarols, unes branques d’herba seca i un enorme martell de fusta que a través de tres cops assenyala la veu del destí que fa caure l’heroi.
Si bé aquesta obra és coneguda com a Simfonia Tràgica, no és fins en el darrer temps quan es desencadena el drama. En els moviments anteriors hi trobam altres temes menys tristos, fins i tot alguns plens de sentiment, esperança, amor i calma. Anem a veure:
L’obra comença amb un Allegro en el qual Mahler combina tres melodies, la d’una marxa, la d’un coral i la de l’amor vers la seva esposa Alma. El tema d’Alma és senzillament corprenedor, ple d’encant.
L’Andante és un dels típics moments lents mahlerians, ja que en el fons és un Adagio. Amb melodies corprenedores, llargues, intenses, de les que sedueixen. Ara bé, espolsades per cinc notes, que, com en les que obren la Cinquena de Beethoven (que té alguns punts en comú amb aquesta obra), ens surten a camí gairebé tot el temps.
Així, arribam a l’Scherzo, amb el tema principal, alegre i en forma quasi de vals i el seu corresponent trio o part central. Un i l’altre es repeteixen, cosa no gaire usual en aquest tipus de moviments.
Fins aquí poc drama, poca tragèdia, ara bé, és en el darrer moviment quan, durant mitja hora de música tensa i intensa, arriba la caiguda. Per tres vegades el compositor intenta fer reviure l’heroi; però no, aquest acaba destrossat com si «fos un arbre que cau», segons paraules d’Alma. Els cops de martell de fusta sobre un piló també de fusta són metàfora de l’arbre que es romp i mor.
La Sisena de Mahler és una obra, tota ella, profunda, per escoltar i gaudir. Mahler en estat pur, sensual i enèrgic, contradictori en definitiva, com bé assenyala l’amic melòman i col·laborador de Bellver Joan Roca.
