En ocasió de les festes de Sant Jaume, vaig acudir a la vila de Santanyí on, d’ençà de molt de temps, he tingut bons amics. Les Musses —afirmava l’apotecari Bernat Vidal i Tomàs— són generoses i fèrtils a aquelles contrades del migjorn de l’illa, com si hi tinguessin establiment parat. La meva visita era motivada per la inauguració de la mostra de pintura que, amb el nom de TrIFàSIc, ha presentat al centre municipal de cultura de Ses Cases Noves Llorenç Garrit, artista i jove, incansable a l’hora de la investigació plàstica, decidit a construir el seu llenguatge personal fet de la percepció física que obté del seu entorn, de l’energia que li aporta el món en què viu i de les emocions que li desvetlla la realitat filtrada per la imaginació.
Hi és evident que Llorenç Garrit beu del pop art de procedència anglosaxona. Però hi beu des del Mediterrani i això trastoca els principis que marcaren l’aventura artística que, sorgida els anys seixanta del segle XX, cercava abolir les fronteres de la pràctica artística i subvertir l’ordre per mitjà d’un univers visual que qüestionava els límits, alhora que tot podia esser interrogat i controvertit: els principis de la moral, la funció de l’art, els fonaments del que hem convingut a anomenar educació. Les pors d’aquells anys es troben en el punt de partida; però avui —i les pintures que he vist a aquesta exposició ho acrediten— les pors són unes altres. Aquells anys seixanta tot semblava possible. Era el temps en què els hippies pelegrinaven fins a l’extrem del món i els sons de Sergent Pepper’s dels Beatles omplien els carrers de música. Triomfava el rock’n roll, la contracultura, l’art alternatiu. Warhol esdevenia el príncep de l’underground novaiorquès i succeïa que el seu art, com el de Richard Avedon, era pertorbador, subversiu.
En el catàleg de la mostra de Llorenç Garrit, Antoni Planas assenyala amb encert els punts que connecten la pintura de Warhol amb la del jove santanyiner. I ens fa fixar en el color amb què pinta les cares dels seus personatges «on el color es converteix en el centre de la indagació de la personalitat d’aquests rostres». Però alhora Planas en senyala alguna diferència profunda: mentre Warhol pinta personatges coneguts, vertaders tòtems de la cultura de masses, Marilyn, Mao Tse-Tung, Beethoven, Che Guevara, Llorenç Garrit recupera aquells llenguatges per pintar el rostre de la gent del carrer, homes i dones que formen part de la quotidianitat, i extreure a força del joc amb els colors el que porten amagat: la personalitat més íntima, els secrets del cor.
Se’n va dir nou realisme, d’aquell furor artístic. Se’n va dir, també, figuració narrativa. I aquesta és una altra de les herències que ha rebut Llorenç Garrit. Pens ara en les pintures de David Hockney que tant influenciaren l’obra del nostre Ritch Miller. És una pintura que conta històries, que toca la porta a la imaginació d’aquell que l’observa i l’obliga a dotar de sentit tot el que veu sobre la tela.
El diàleg que Llorenç Garrit estableix entre l’art i la vida es manifesta en un dels quadres que més m’ha impressionat de la mostra i que potser és el millor de tots. No endebades, i supòs que no és una casualitat, apareix per tres vegades reproduït al catàleg. Faig referència a la pintura Mediterrani. Vull creure que tota l’obra de Llorenç Garrit es concentra en aquesta pintura: la seva vitalitat creadora, el seu llarg treball d’investigació, l’energia que irradien les seves telss. També, el seu compromís amb un món massa injust. S’hi representa el cap i part del cos d’un jove immigrant, potser magribí, allargassat sobre un sostre d’asfalt. Hi ha també, com si fos un mal somni, el rastre d’uns cèrcols de filferro puat i alguns noms en àrab. El jove dorm. Potser està retut sobre el trespol negre. El Mediterrani també és aquest jove. Mentre des de l’extrem del firmament cauen, vull pensar perquè és la nit de Sant Llorenç, tots els estels del cel.
