Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Mitologies

El nostre pa

M´ha produït una profunda amargor la notícia, publicada a les pàgines d´aquest diari, en què es relata l´abundor de turistes arreu de les platges i la ciutat, a punt de rebentar tots els límits quan encara no ha començat l´estiu, mentre la cua de gent que espera a la porta del convent dels Caputxins una senalla de menjar, un mos de pa per portar-se a la boca, augmenta i creix d´un dia a l´altre. És difícil d´entendre, però és un escàndol, que a l´illa exuberant, on es desborden la riquesa, i el luxe, creixi la pobresa fins a extrems vergonyants.

El nostre pa de cada dia... Vella companyona de la humanitat, la fam persistia en la memòria dels antics mallorquins com un vell estigma i com una amenaça. He conegut gent que es recordava de la fam antiga. Alguns se´n recorden encara ara i, perquè no en volen tornar a passar mai més, a vegades fan el paper de nou-rics. Si ho anam a cercar, no ens serà difícil trobar a les rondalles el testimoni dramàtic de la fam. No oblidem que les rondalles -els contes de tradició oral contats i recontats múltiples vegades en veu alta abans que l´obstinada voluntat de recerca dels recaptadors romàntics els recollís i els fixàs per escrit- són, en qualsevol poble i en qualsevol àmbit geogràfic, la primera literatura que s´ocupa d´exposar a la consideració dels receptors les dificultats, els drames i la misèria de les classes populars. Els pescadors que viuen amb la dona i els fills en una gerra, malcontents i estrets, ens poden fer pensar en els treballadors d´avui que habiten en una xabola de fustes i lona, en els homes, i dones, i nins que dormen a les grans ciutats sota un pont, en una capsa de cartró, entre ferralla, en un vagó de tren abandonat... Si continuam amb la mancança d´habitatges de lloguer a preus assequibles per a la gent treballadora, no seria estrany que, qualsevol dia, ens tornàssim a trobar una família que habita en una gerra. La misèria de la ventafocs, el somni de creure que vindrà un príncep i cercarà la jove amb la qual va ballar anit passada, als salons de palau, em recorda el relat d´una al·lota que somniava que algú la reptàs i se l´emportàs en un harem -o en un prostíbul- perquè era massa trista la realitat familiar que suportava. La dramàtica decisió d´aquells pares que decideixen abandonar el seu fill -o els seus fills- en un bosc perdut a fi que campin per ells sols, si les feres no els maten, perquè no els poden mantenir, em fa pensar en aquells infants d´avui, just recent nats, abandonats en un contenidor de fems. Les rondalles són, doncs, la primera literatura on es projecten les antigues pors dels homes i les dones que pertanyen a les classes subalternes, que diria Gramsci; d´aquella gent a la qual no queda més remei que somniar solucions màgiques, com avui hi ha qui somnia en el bon resultat d´una quiniela, en la loteria i altres jocs d´atzar, en la fortuna d´un al·lot que, perquè va marcar un gol al partit del diumenge, potser serà un futbolista cotitzat. I la màgia d´una bossa o un sarró plens de monedes d´or que, per moltes que en treguin, mai no s´acaben. Tresors ocults en un avenc, en una cova, inaccessibles.

Però hi ha, a l´interior de la nostra societat opulent, qui només pot aspirar a la llesca de pa que trobarà a la porta del Convent dels Caputxins. És bo de veure que hi ha qui té pa de sobres, que hi ha qui amaga els pans. Seguiran abarrotades les platges, els hotels plens, plenes també les cases i els pisos de lloguer, la ciutat envaïda, les carreteres intransitables. L´abundor.

El pa va néixer sobre una pedra, mentre una altra pedra refregava el gra i en feia farina, molt abans que nasqués l´escriptura. El faraó somniava espigues granades i d´altres de magres. Potser, el cavaller de la trista figura es llançà a batallar contra els molins de vent, perquè no hi havia prou farina mòlta per saciar la fam.

Compartir el artículo

stats