Segons he sentit a dir, hi ha una estadística que demostra que els visitants dels museus passam el doble de temps llegint les etiquetes descriptives de les obres d’art que no mirant-les. Segurament és ver: entres en una sala i una pintura et crida l’atenció; t’hi acostes; hi ha una munió de gent que desgraciadament ha tingut la mateixa idea, i esperes pacientment per apropar-t’hi un poc més i veure les figures, els colors, la imperfecció preciosa de la brotxa, la textura que imbrica capes i més capes de dibuix i pigment amb els solcs de la pintura que es repleguen i creen regruixos, doblecs, minúsculs canals invisibles a distància. T’hi acostes, dic, i ¿què fas? Llegeixes l’etiqueta: el nom del pintor (normalment) o pintora (ocasionalment); quan va néixer i a on; el títol (que sovint diu «Sense títol») i un poc de context sobre l’origen i els detalls del quadre. Has passat un minut mirant l’obra, si arriba, i dos minuts i busques llegint l’etiqueta.
Aquestes cartolines descriptives no són tan innocents i objectives com es podria pensar. A França i altres països, per exemple, solen classificar Picasso com a francès, cosa que indigna els espanyolistes que solen encasellar sense embuts El Greco com a espanyol, si bé va néixer a Grècia. I vet aquí un altre cas: fa uns mesos vaig quedar positivament sorprès llegint les etiquetes del Museu Nacional d’Art de Catalunya. La majoria de descripcions no just presenten detalls formalistes de l’obra d’art (si oli o tempera, si perspectiva aèria o axonomètrica o si tal o qual referència a un sant), sinó que la contextualitzen com a un objecte de luxe, part d’una societat mercantilista, capitalista. Així, els grans quadres queden desmitificats: no just són obres d’art transcendents, gairebé religioses i misterioses, sinó objectes d’intercanvi mercantil i consumisme ostentós.
De la mateixa manera, pràcticament tots els museus ja han afegit a les seves etiquetes notícies sobre el fet que tot objecte d’art té una història tacada de sang. És el que el pensador Walter Benjamin va denominar la seva Setena Tesi sobre la Filosofia de la Història: «Es ist niemals ein Dokument der Kultur, ohne zugleich ein solches der Barbarei zu sein» (saber alemany, per cert, va molt bé per viure a Mallorca, especialment a Cas Concos). I així és: l’esclavatge transatlàntic, el colonialisme i el posterior imperialisme van propulsar el capitalisme europeu i nord-americà i van crear la riquesa que posteriorment es va convertir en pintures a l’oli, poemes, òperes i quartets de corda. No hi ha ningú ni res que sigui totalment innocent. A un conte d’Ursula K. Le Guin, «The Ones Who Walk Away from Omelas» (Els qui fugen d’Omelas), s’elabora la idea que perquè els habitants de la ciutat fictícia d’Omelas siguin feliços, un infant ha de ser torturat, o sigui el seu benestar depèn directament del patiment d’una víctima innocent.
I vet aquí ara Picasso i el cinquanta aniversari de la seva mort. Una superficial cerca per la web ens assabenta que hi ha una cinquantena d’exposicions arreu del món que celebraran la vida i l’obra del pintor de Málaga. A Madrid es podrà contrastar l’obra de Picasso amb la d’El Greco. Al Guggenheim de NY, una petita mostra s’enfocarà en els primers anys del pintor a París, ciutat, per cert, a on s’inaugurarà un gran centre d’estudis, investigació i creació al voltant de la figura de l’artista (Centre d’études Picasso). El Museu Picasso de París, així mateix, entre dotzenes d’activitats, inclourà mostres de tres pintores afroamericanes i un pintor també afroamericà (Mickalene Thomas, Kara Walker, Faith Ringgold Kerry James Marshall) en diàleg amb Picasso. Una excepció a totes aquestes celebracions serà l’exposició del Museu de Brooklyn (NY) que més que “celebrar” qüestionarà la validesa de l’art de Picasso (www.brooklynmuseum.org). Vet aquí per què.
No hi ha dubte que Picasso va dur una vida poc edificant. No hi ha any que no surti un llibre d’un fill bord o legítim, d’un parent de lluny, d’un conegut o ex col·laborador que ens recordi que l’artista va manipular les seves dones i amants; hi va haver bregues, mansiules, abús verbal i físic, etc. En una ocasió (almenys) l’artista va cremar la cara de Françoise Gilot amb una llosca de cigarro deixant-la marcada de per vida. Posteriorment, la va retratar ―amb la marca i tot― com un ramader orgullós d’haver marcat el seu bestiar o el propietari d’una plantació satisfet per haver deixat aquella nafra a la pell dels seus esclaus.
En general, el seu tractament de les dones se solia justificar i excusar, però en el món post #Metoo, tota aquesta informació ja ha tingut els seus efectes. Picasso ja no és el gran geni inqüestionable. Una gran part del públic, naturalment, intenta separar l’home del seu art, que és el que se sol fer amb l’enorme teringa d’artistes que van dur vides de dubtosa moral: Wagner, Chopin, T. S. Eliot, Céline i molts altres van ser antisemites (uns més que els altres, si és que s’ho paga fer diferències; Wagner, molt més que Chopin, per exemple). Händel, al mateix temps que escrivia El Messies i altres músiques cristianes i devotes invertia en companyies que traficaven esclaus a pesar que ja hi havia un fort moviment abolicionista.
Així, Picasso també va ser un producte del seu temps que és el temps del patriarcat i el poder gairebé absolut dels homes sobre les dones. Al mateix temps, si és que tot això es pot mitigar, va pintar un quadre polític pioner i ple d’humanitat, el Guernica. A més a més, les dotzenes de retrats que va fer de dones no són just imatges d’objectes sexuals sinó pintures que reflecteixen la humanitat i intel·ligència de les dones retratades. El cinquanta aniversari de l’artista servirà afortunadament per omplir les hores dels turistes que vagin a fer llargues coes i badocar a les gairebé cinquanta grans exposicions d’aquesta Célébration Picasso 1973-2023, com l’anomena el museu de París, sinó per qüestionar, pensar, reflexionar, avaluar, i això no és mala cosa. Per evitar les coes, jo ho veuré tot per Instagram.
