Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes (CMXXIX)

Cadira de Sapere per a Ramon Llull

Horacio Sapere i la cadira de vidre a la capella del sepulcre de Ramon Llull a l’església de Sant Francesc de Palma . Manu Mielniezuk

Instal·lació Singular.

Horacio Sapere ha fet una instal·lació singular a la capella del sepulcre de Ramon Llull a l’església de Sant Francesc de Palma amb el títol Poètiques de la Geometria, Llull-Sapere. Des de fa anys (record una antiquíssima exposició dels noranta a la Galeria Pelaires amb Jaume Reus i Pep Cañellas en què em va demanar un vídeo sobre una mà que escrivia), Sapere ha tengut contacte amb escriptors, especialment poetes, amb obres de poesia visual. Aquests desigs varen provocar els anys vuitanta Poet’s room, obra en procés en què va fer nombroses cadires de ferro —amb el model de les de fòrmica de les cuines— amb poetes (va començar amb la cadira «Passió» de Blai Bonet, me’n va dedicar una «Conjur», en vàrem fer el 1997 una exposició a la Universitat de les Illes Balears i vaig assistir a la gran exposició de totes les cadires i quadres i dibuixos a la Llotja el 2005) que mostraven una relació plena de possibilitats pictoricoliteràries. Aquesta característica d’encreuament de les arts, la filosofia i els sabers ha estat un dels fonaments de la seva trajectòria artística. I coneix a la perfecció allò que diu mestre Edgar Morin, un savi centenari i vivíssim, quan assegura que l’humà no sols és homo sapiens sinó també homo demens: mesclam el seny i la follia com ja enuncià en el seu català epifànic amarat de revelacions poètiques mestre Llull.

Per això quan vaig veure per primera vegada a la capella lul·liana de Sant Francesc de Palma la cadira que forma l’objecte central de la instal·lació vaig quedar sorprès, embambat, regirat i ben tocat. És una cadira de vidre amb quatre respatllers de vidre que contenen quatre paraules o conceptes bàsics: universum, substance, poesie, utopie. Cadascun d’aquests mots es pot combinar amb quatre formes geomètriques: cercle, quadrat, rectangle i triangle, així com amb quatre colors associats: groc, vermell, verd i blau. Les altres intervencions són: unes figures geomètriques lumíniques que es projecten sobre el sepulcre i una pintura damunt paper molt gros.

Tot d’una hi vaig veure allò que m’aconsellava un amic coral: el bellíssim bastardisme històric. Partir de textos medievals, llegir-los amb una mirada literària barroca i donar-los formes contemporànies. Sí, Sapere havia aconseguit un desllorigador. Ell ho conta així: «Podemos partir que la silla luliana nació como objeto en un momento de crisis, en Québéc en 1997. En ese momento me planteaba mi situación como persona y como artista en este mundo. Y esta crisis se resolvió vomitando las 4 palabras. Y las 4 palabras resolvieron las formas: 4 respaldos que se hablan entre sí. Una simbología casi barroca contemporánea. Pienso que las palabras cuando se formalizan como palabras y dejan de ser un concepto eligen los colores. Estos colores mironianos dictaron que querían representar las formas geométricas como enlace de esta intervención». La cadira té un material nou i molt significant respecte a les altres cadires de Poet’s room: el vidre. El vidre que va treballar a l’antiga casa Can Gordiola ens duu a la transparència i a la fragilitat, a la puresa i a la llum. Tot ens remet al doctor il·luminat i a la lletra que fa llum i que orienta. El dibuix de les lletres que hi ha dins la massa del vidre bufat està fet amb paper de plata folrat per un fil de coure i la captura de diminutes bombolles d’aire dins la massa li donen una vivacitat extraordinària. «Sobre la imperfección y lo inestable, es parte de una manera de trabajar y también probablemente de mis propias incapacidades. Gordiola se adaptó a esta necesidad mía, cambiando y aceptando lo que probábamos como un material que podía ser utilizado. Dos meses muy intensos y delicados probando. Estuve a punto de tirar la toalla más de una vez.

En la silla de cristal necesito que la escultura muestre su alto nivel de fragilidad, lo utópico y lo distópico. La silla de cristal es como una pieza clara que intenta quizás simbolizar el agua y la pureza y que intenta hablar sobre la fragilidad teórica de Llull».

Tot és diàleg.

El tercer element de la instal·lació: una pintura grossa de fons monocrom negre que presenta en blanc les figures geomètriques entrellaçades que formen una intersecció d’un quadrat, un rectangle, un cercle i un triangle. D’aquesta unió surten quatre escales que van cap a l’espai exterior. L’escala és un dels símbols elegits per Llull per explicar l’enteniment, un dels símbols més universals associat a la connexió entre el terrenal i l’espiritual. Aquesta pintura oculta la paret situada davant per davant del sepulcre i, com un teló, dona teatralitat a l’espai. «El papel de 4 x 3 metros en blanco y negro sale de uno de los dibujos que hice en el momento del desarrollo de la silla de cristal, que son 44 dibujos que están vinculados a la combinatoria geométrica. Al realizar la pieza grande en blanco y negro utilizo papel de arroz arrugado como textura que tiendes a tocar, muy sencillo en la realización e imperfecto en el acabado».

Jaume Reus, comissari de la intervenció, coordinador del catàleg i autor d’un text explicatiu i ben aclaridor sobre la feta ens diu: “Un projecte de creació ple d’incerteses, de proves i d’errors, a causa de l’ús d’un material tan especial com el vidre, en un taller-fàbrica tan peculiar com Gordiola. Sapere s’autoimposa un allunyament de la zona de confort pictòric i del seu taller, la qual cosa atorga a l’obra una especial vàlua i força experimental. Aquí el risc és una actitud per afrontar un diàleg de més magnitud».

Lluís Nacenta pensa en veu alta.

Dins les «Converses» que es fan cada parell de setmanes (la instal·lació saperiana encara estarà dos mesos d’exposició) vaig assistir a la de Nacenta (matemàtic, escriptor, músic, recercador), que m’entusiasmà i de qual esmentaré un fragment que és una invitació a tots els lectors perquè visitin aquesta obra arriscada, novella i ben plena de sentits: «Llegir Ramon Llull és un antídot per a la naturalesa escindida de la cultura contemporània. Distingim l’art de la ciència, l’emoció del coneixement, les paraules dels nombres i la ficció de la realitat. I, malgrat tot, hem construït un autòmat que anomenem intel·ligència artificial, capaç d’inspeccionar l’abocador enciclopèdic de tots els nostres coneixements, desitjos, invencions i deliris que anomenem internet i, contra tot pronòstic, trobar-hi el sentit. I si no el troba, se l’inventa. Que ens diu Ramon Llull avui sobre l’intent maldestre de recosir computacionalment una cultura escindida?” Val l’alegria!

Compartir el artículo

stats