Ador les nous.
I ara m’arriba una notícia que m’ha omplert d’alegria. Les nous són riques en àcid gras alfa-linoleic (ALA), una espècie d’omega-3 que té un paper fonamental en el desenvolupament del cervell. L’adolescència és una etapa de gran desenvolupament cognitiu i de maduració psicològica. En aquest moment l’individu necessita una important quantitat d’energia i nutrients. L’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili de Barcelona, i dos centres més, han demostrat que el consum de nous pot beneficiar el desenvolupament cerebral dels joves. Jordi Júlvez, l’investigador principal del Grup de Recerca NeuroÈpia, ha dit: «L’adolescència és un moment de grans canvis biològics: es produeix una transformació hormonal, que alhora és la responsable d’estimular el creixement sinàptic del lòbul frontal. Aquesta part del cervell és la que possibilita la maduració neuropsicològica, és a dir, de les capacitats emocionals i cognitives més complexes. Les neurones ben alimentades amb aquest tipus d’àcids grassos podran créixer i crear noves sinapsis, que seran més fortes».
L’estudi assegura que, perquè els adolescents es desenvolupin correctament en l’àmbit cognitiu i psicològic, han de seguir una dieta saludable i mantenir aquests hàbits en el temps i no abandonar-los. Ha quedat molt clar amb les proves experimentals que s’han fet amb set-cents estudiants d’ESO entre onze i setze anys de dotze instituts de Barcelona que, si fessin cas a aquestes recomanacions i realment menjassin un grapat de nous al dia, o almenys tres cops per setmana, veurien moltes millores substancials en les capacitats cognitives, i aquest hàbit els ajudaria a afrontar els reptes que implica l’etapa de l’adolescència i l’entrada a l’adultesa. Puc donar testimoniatge que, encara que ja no som un adolescent, les dues nous pelades que menj cada dia per consell del meu metge em fan molt de bé.
Roland Barthes em llançà cap a l’anamnesi.
Ell la definia així: Acció que guia el subjecte per trobar una tenuïtat del record, sense engrandir-lo ni fer-lo vibrar. Aquí trobareu algunes anamnesis personals convertides en curtmetratges verbals en què, potser, hi ha aquesta lleugeresa del record laminat per la memòria del recordador.
Primer film: El territori. Aquella maquinota tan grossa i tan negra com un drac de les rondalles que esbufegava tirant vapors blanquíssims, amb els vagons de fusta plens de finestrelles de vidre, del tren de vapor de Palma a Santa Maria va ser el primer mitjà de locomoció amb el qual vaig travessar les terres de Marratxí. Des de ben petit m’agradava mirar, escoltar i xerrar. I em record damunt els braços de mumare aferrat al vidre veient passar les darreres cases de Ciutat i entrar als camps que duraven només una estona i s’aturaven cop en sec a l’estació des Pont d’Inca. La xemeneia de l’Agrícola, tan alta i tan prima, m’embadalia, i després ja volia que em deixassin obrir el vidre per poder treure el cap. Mumare deia que pensàs que m’entraria als ulls aquella carbonissa que em feia plorar, emperò, com que era molt aviciat, aconseguia convèncer-la amb la promesa que tindria els ulls mig aclucats. I m’entusiasmava travessar ametllerars, garroverars i camps sembrats de blat i, sobretot, mirar la serra de Tramuntana, aquella escenografia gegantina on col·locava totes les batalles, els gegants, els reis i les aventures exòtiques i llunyanes.
Sempre m’entrava una busca de carbó que tirava la màquina dins un ull. I me’l fregava a les totes fins que mumare em duia al lloc comú i amb un poc d’aigua em tornava la vista. I aquí li demanava per quedar una estona amb ella al replà que hi havia a la sortida del vagó. Perquè després de l’aturada as Figueral vindria aquella possessió que era un immens castell encantat: Son Sureda. No podré oblidar mentre visqui el perfum i les fileres blau liloses dels espígols florits que omplien tot el panorama del camp infinit amb la possessió al fons. Puc dir que per la porta de la postal dels espígols de Sonsuredalàndia vaig entrar al país de l’amor i el gust dels paisatges.
Segon film: Hollywood, els avions i Sant Marçal al fons. Per què record la camiona de Palma a Santa Maria quan ja era més gran? En aquell temps m’entusiasmaven el cinema i la literatura. I quan travessava el pont del torrent Gros sabia que trobaria dues màquines de somniar: a mà esquerra, precedida per una olor de garroví dolcíssima, veia una mala fi de metres de paret emblanquinada i, com per sorpresa, em trobava de morros amb l’alta, blanca i grandiosa entrada de l’Agrícola. Aquella monumental entrada era germana bessona de la que havia vist al Fotogramas dels estudis de la Metro-Goldwyn-Mayer. Em treia els ulls imaginant que si allò eren uns estudis de cinema de veres, podria veure Greta Garbo, Errol Flynn, Bette Davis, Erich von Stroheim, Billy Wilder o Marlene Dietrich que entrarien o sortirien d’un plató. Encara estava penjat amb aquests ensomnis quan a la dreta apareixien la torre de control de l’aeroport de Son Bonet, les llarguíssimes pistes, els hangars, les mànegues com barretines per mirar d’on venia el vent i aquelles màquines voladores amb ales i hèlixs, els Bristol 170, em deia mon pare, i jo no entenia que, si eren de ferro, poguessin anar pel cel i ser com els ocells. Encara mirava cap al cel per veure si en baixava algun, d’aquells ocellassos, quan descobria damunt els pins una torre quadrada com de monestir i un poc més enllà dos campanars com d’una església i tot de casetes penjades entre pins i alzines en una serralada de turons damunt la plana dels camps. Mon pare m’explicava que la primera torre era de la possessió de Son Verí, que les altres dues eren de l’església de Sant Marçal i que aquelles cases pertanyien als poblets de sa Cabaneta i Pòrtol, que formaven part del municipi de Marratxí. Conjugant la meva curiositat i l’ensenyament de mon pare, vaig saber que els padrins de Santa Maria eren bons veïnats del poble de Marratxí, amb el qual tenien moltes de relacions.
Desig que aquestes notes sobre rememoracions personals us hagin fet un poc de companyia.
