Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Idò sí, el so d’un violí et pot canviar la vida...

L’autora ens explica que, de sobte, quedà del tot captivada pel so enfosquit, bellíssim i melancòlic d’un vell violí

Hem de creure l’autora d’aquest llibre quan ens diu quin fou l’origen de la meravellosa història que aquí ens conta. És una qüestió de fe, com veuran, i els he de confessar que jo no m’ho vaig acabar d’empassar del tot, així d’entrada. Helena Attlee, anglesa de naixement i més anglesa encara per vocació, ens explica a la introducció d’aquest captivador assaig que un vespre d’estiu de fa un grapat d’anys assistí amb una amiga a un concert informal, a una modesta sala d’una petita ciutat gal·lesa. Es tractava de l’actuació d’uns intèrprets anònims, amb una repertori de música més aviat klezmer, com si allò fos una taverna yiddish al bell mig del barri de Kazimerz, a la Cracòvia jueva d’Schlinder, el de la llista. Fins aquí, tot bé.

La cosa, però, es comença a enterbolir una mica quan l’autora ens explica que, de sobte, quedà del tot captivada pel so enfosquit, bellíssim i melancòlic d’un vell violí que destacava d’una forma quasi miraculosa d’entre els altres instruments que l’acompanyaven, això és, un acordió, un piano, un contrabaix i una bateria. Afegeix, Attlee -i és una confessió, de fet-, que també quedà impressionada pel violinista que el feia sonar, i que nosaltres podem imaginar ara com una espècie de Jeff Bridges de quan va fer de Baker Boy, amb una cigarreta penjada dels llavis i una mirada d’aquelles de perdonar-te la vida. 

Fou precisament aquell violinista sense teulada qui, acabat el concert, li explicà que aquell instrument -de nom Lev, perquè aquest era el del seu anterior propietari rus- era fill i producte de la Cremona de principis del segle XVIII i que, tot i les aparences i el seu desgast present, atresorava una rica història i un passat esplèndid, ple de secrets i misteris encara per aclarir. Dit i fet, delerosa per descobrir els detalls de tot plegat, Attlee emprèn un viatge que la portarà a recórrer els carrerrons de la Cremona del pioner Andrea Amati -el lutier que inventà els violins, a mitjans del segle XVI-, una ciutat que es troba a mig camí entre Milà, Florència i Venècia i que, per això, jugà un paper fonamental en el desenvolupament artístic, econòmic i musical de la Itàlia del Renaixement. 

L’assaig d’Attlee, estructurat en capítols com si fossin els moviments d’una sonata -per a violí, s’entén-, ens permet aprofundir en la Cremona dels segles XVII i XVIII, la que fou dels també lutiers Giuseppe Guarnieri, fabricant del violí que va fer servir desprès Paganini, o del molt més famós encara Antonio Stradivari, ambdós figures senyeres d’un temps en el que el violí ja havia esdevingut el rei incontestat dels instruments de corda, és a dir, dels instruments abans de l’arribada decimonònica del piano. De la mà de l’autora, però, també viatjam per la Venècia de Vivaldi, la Florència dels Mèdici o pels ambients musicals de Roma, París o Londres, per acabar pels polsegosos mercats d’una Rússia d’on era, precisament, el Lev que un dia posseí el violí que ho provocà tot. Helen Attlle ens distreu i ens fascina a parts iguals, amb una prosa amena i una allau de dades i un immens cabdal de suggeriments, cosa lògica si consideram que ha dedicat més de trenta anys de la seva vida a conèixer la cultura i l’art italians, dels que ja n’és una autèntica referència internacional. Abans de publicar aquesta El violi d’en Lev, que ara ens ocupa (Quaderns Crema, 52, Barcelona, 2023), Attlee ja ens havia sorprès fa uns anys amb aquella El país donde florece el limonero. La historia de Italia y sus cítricos, que edità Acantilado -la contrapart de Quaderns Crema, en castellà- i que, per desgràcia, encara està pendent de traduir a la nostra llengua. En tancar la darrera pàgina d’aquest llibre, però, no podem deixar de fer-nos una pregunta.

Compartir el artículo

stats