Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

OBITUARI

Recordarem Antoni Serra | La passió invertebrada d’Antoni Serra

Serra va insistir que feia «novel·la i punt», que les etiquetes les posaven els altres

Antoni Serra. Guillem Bosch

M’ha arribat un remor o llegenda que conta que el redactor de guàrdia de més d’un mitja local es va veure en un destret en arribar-li la notícia de la mort d’Antoni Serra, un destret d’aquests que és mig camuflen a cop de Google. Presssumpta mort, m’agradarà afegir en un incís molt antoniserrià. La xafarderia, més o manco precisa, però creïble, serviria per confirmar la validesa d’aquella més que metafòrica expressió que ell encunyà per referir-se a la nostra com la Terra Inexistent. Al final, la remembrança publicada s’ha centrat en alguns dels molts aspectes de la personalitat de l’escriptor solleric: la seva militància política i social; el personatge de capell i corbatí i rotunditat sempre revestida d’un matís d’humor cítric –que no amagà mai als qui els tractàrem poc o molt la bonhomia i la generositat que aquell tremendisme expressiu de «vell malsofrit»podia dissimular; l’escriptor de qui es recorda sobretot la aportació al gènere negre amb les cinc novel·les protagonitzades pel «seu»detectiu, Celso Mosqueiro, un personatge que li va servir per continuar mostrant la seva visió de la nostra realitat d’aleshores i segurament li va donar els títols de major acceptació per part del públic lector.

Ell, en tot cas, va insistir que feia «novel·la i punt”, que les etiquetes les posaven els altres («el sistema d’etiquetatge d’editors i crítics, que jo no compartesc») i que només hi ha novel·les bones i dolentes. Reconeixia, amb tot, sentir-se igual de còmode practicant escriptures que serien qualificades amb diverses d’aquelles etiquetes. És més, feia d’aquesta diversitat un signe d’identitat, una exigència, que contraposava a la obediència a les normes «tutankamonitzades»del mercat editorial i l’escalafó acadèmic. I d’això en deia a vegades invertebració: «crec que l’escriptor ha de ser indisciplinat, rebel, crític, un xic anàrquic i incrèdul: en matèria d’escriptura procur contradir-me constantment, bé que sense traspassar els límits d’una certa coherència»escrivia a El (meu) testament literari, i «l’arbitrarietat com estètica essencial o de supervivència ….és l’única sortida sublim i digna possible en el cas que es vulgui preservar la pròpia integritat física i mental”, al text introductori de Narracions de vida i mort –un llibre que, amb per exemple La insostenible levitat dels cossos, n’és exemple pràctic, a més d’una bona via d’acostament als relats de Serra, que justament titula L’Arbitrarietat com a sobrevivència estètica aquesta introducció on es reivindica novament com invertebrat .

Es classifiquin com es classifiquin aquestes diverses veus de la narrativa de Serra, ja la «negra»del cicle Mosqueiro, ja la més descriptiva de novel·les tan rellevants com Carrer de l’Argenteria, 36 o Més enllà del mur, ja la més arriscada o experimental de llibres pels quals confessava preferència, com El cap dins el cercle, hi trobarem sempre la veu identificable de l’autor, els seus incisos, la inevitable visió crítica de la realitat –d’una realitat que és la realitat històrica, social i humana de la nostra societat–, la caricatura, l’esperpent, sovint els personatges mediocres, avorrits, covards…( Ara pens auto ficció, o auto esperpent al relat Premi de Mitjanit, la gens gloriosa aventura d’un escriptor que va a rebre un premi a Xàtiva, cosa que fa inevitable recordar que el mateix Antoni havia guanyat un premi allà) La veu, en resum d’un autor que reivindica: «els escriptors, si tenen alguna cosa a dir, han d’estar cabrejats a perpetuïtat”.

Segurament perquè el bessó de l’escriptura d’Antoni Serra és la passió vital, que és com que dir la passió per la llibertat: Si m’he dedicat a la literatura …és perquè la pràctica de l’escriptura m’ha dat el sentit de llibertat, d’absoluta, punyent i anàrquica llibertat que m’era necessari –i que encara ara necessit– per sobreviure en un món d’incongruències, de contrasentits i de repressions sistemàtiques. Literatura és, per a mi, l’abolició definitiva de l’esclavatge…o sia, l’acceptació irrevocable de la llibertat. O sia de la vida. Per això jo, des de sempre, he afirmat amb rotunditat i sense la més mínima vergonya que no es pot fer literatura sense passió. I encara: És la lluita –sinònim de rebel·lia i d’inconformisme– la circumstància que m’ha impulsat a escriure.

Antoni Serra, Mès enllà del mur.

Antoni Serra, Mès enllà del mur.

Reconec a aquestes afirmacions l’autor dels textos que rellegesc aquests dies, llibres de relats, de critica o assaig literari que en fa també un testimoni ineludible de la literatura produïda a Mallorca un grapat de dècades, novel·les que mereixen prou ser reivindicades, com ara (l’hi tenc certa feblesa) Més enllà del mur, que fa memòria dels fets tràgics del 36 i la fa seguint un personatge que és un covard, algú que no té el coratge de ser un heroi, o com ara l’imprescindible El cap dins el cercle, l’absurda, onírica, caricaturesca aventura de Bracamonte a un indret que no podem més que identificar amb la Terra Inexistent. Són edicions que tenen vint-i-cinc o trenta anys llargs, cosa que em fa pensar que ara mateix no deuen ser gens bones de trobar per virtuals nous lectors, pels lectors d’avui.

Noves edicions que facin accessibles les novel·les, els relats, la larga quarantena de títols que va publicat Antoni Serra són un deute i un deure de normalitat pendent, un d’aquests exàmens que, si no som capaços de superar, ens confirmaran com una terra inexistent, sebollida en la més banal i anodina de les inexistències. Nosaltres ens ho perdrem.

Compartir el artículo

stats