Resulta difícil dir alguna cosa d’Antoni Serra que no s’hagi dit. A en Toni no li agradava que xerressin d’ell sinó era malament –això el feia riure–. I com no tenc massa ganes de parlar d’ell, he anat a cercar els dos éssers que millor el van conèixer: na Boira i en Marlowe, els seus cans, els que més temps van passar amb en Toni. No em demaneu com vaig arribar fins a ells, ni com m’hi vaig entendre. Aquests són secrets de confessió. Na Boira i en Marlowe són dos Airedale Terrier, mare i fill, grans i envoltats de llana d’un color vermellós i negre. Tants d’anys després, els vaig trobar alegres i juvenils, encara juganers. La cara ampla, les orelles triangulars i doblegades cap endavant, els ulls petits i rodons, nostàlgics.
«Nosaltres hem estat els únics éssers amb els quals l’escriptor es va entendre de veritat. –m’explicà Marlowe mentre movia la cua–. Sempre ens va dir que l’única companyia que apreciava era la nostra, que cap humà li mereixia tanta confiança com noltros». L’animal es va quedar amb la llengua fora, bavejant. De cop, amb la pota es va gratar violentament darrera una orella. Me mirà tombant una mica el cap a l’esquerra. Semblava que enyorava en Toni; o era que l’altre ca li estava ensumant el cul?
«Vam ser els seus alter ego. Sempre deia que ens estimava en bogeria. Però ens va trair. Ens va canviar per dos infantons, dos nins de uè, aquelles coses petites i brutes que es caguen al damunt. Puaff! Quin oi!», va afegir la femella, doblegant el musell com si hagués mastegat llimona.
No me’n va quedar cap altre que intervenir, aquells dos cussons impertinents s’havien passat de la retxa; «Primer, ja no són tan nins, n’Albert i na Clara. I, segon, crec que ja saben anar a l’excusat tot sols. També li han donat moltes alegries –i qualque mal de cap, és cert–. Però se’ls va estimar».
Aquells canots vells i malsofrits tenien ganes de discutir –i jo me cagava amb ells, perquè no en tenia gens, de discutiguera. «Ara me diràs que no l’emprenyaven aquells al·lots? Sempre plorant, no li deixaven fer feina. Un escriptor necessita silenci i tranquil·litat. I na Xisca...? Per femella ja me tenia a mi». Era na Boira. I en Marlowe; «Almenys noltros l’escoltàvem quan ens xerrava. No l’enteníem, però paraven tota l’atenció quan ens explicava, amb aquella veu gruixada de baix desafinat, de què anava la novel·la que escrivia; quan feia caure la biga mestre del cagadero de Cristo perquè alguna monja escolana s’havia ficat en ell...» I afegí: «Vam ser molt feliços, però els humans sou éssers estranys».
Després d’un petit silenci, va concloure na Boira: «Per cert, en Toni ara és aquí, amb noltros. Escriu, remuga i beu una copa de Brunello italià. Està content. Me diu que te digui que aquí ens espera. Amèn!». I van desaparèixer.
