L’autora d’aquest llibre, na Neus Riera i Balanzat, és eivissenca i es va llicenciar en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona (Facultat de Palma de Mallorca). Professionalment ha exercit la docència a l’Escola Universitària de Professorat d’EGB de Palma i a l’extensió universitària de la UIB a Eivissa i a diversos instituts d’educació secundaria a Eivissa.
Circumstàncies personals varen fer que na Neus descubrís la Mola de Formentera on va acabar per a instal·lar-s’hi tot el temps que les responsabilitats professionals i familiars li varen permetre. Les darreres dècades del segle XX d’aquest indret formenterenc van marcar profundament a l’autora. Na Neus va compartir vida, misèries i miracles amb la diversa gent, sovint etiquetats col·lectivament com a hippies, que residia a la Mola. Foren anys i experiències intensos que l’autora ha volgut, de qualque manera, “immortalitzar” en aquesta publicació. Fets, personatges, indrets i, sobre tot sensacions, emocions i sentiments personals donen forma a aquesta publicació: Evocacions. Dies feliços a la Mola. La intenció declarada d’aquest llibre és que les seves filles, nets i altres descendents puguin tenir una privilegiada visió i testimoni del que fou la vida a la Mola durant aquest anys.
Tot i que n’hi ha espipellades, el llibre no ens descriu geogràficament l’altiplà de la Mola; sí ens acosta als llocs o locals més freqüentats per aquell col·lectiu de gent externa i que en certa manera també afavorien una bona cohesió i eren els punts de trobada entre ells. En ells hi transcorre bona part del seu temps i son els espais de comunicació, conversa i intercanvi, i, el que és més important, eren la manera i on es donava a conèixer que algú havia arribat a la Mola.
Les persones i els espais i la vida canvien amb el temps. El personatges entrevistats que apareixen en el llibre ja en tenen consciència i ho manifesten, i aquells que poc o molt hem pogut conèixer Formentera abans i ara ho sabem perfectament. Es inevitable que quan acaba qualque cosa que sentim com a positiva utilitzem la paraula ‘desgraciadament’. Quan això passa ens venen a la memòria les paraules de Jorge Manrique en la seva obra poètica Coplas por la muerte de su padre i com a ell ens sembla que «Cualquier tiempo pasado fue mejor». En aquest sentit hi ha una frase de Marguerite Yourcenar, a la seva novela Memorias de Adriano, que me varen calar profundament:
«Me repetía que era vano esperar para Atenas y para Roma esa eternidad que no ha sido acordada a los hombres ni a las cosas, y que los más sabios de entre nosotros niegan incluso a los dioses.»
La vida de la Mola d’aquestes dècades és probablement irrecuperable, però na Neus ens en deixa un preciós testimoni perquè la poguem conèixer una mica millor.
