DRET A L’AUTODETERMINACIÓ.
Dia 21 de juny de 2009 entrà en vigor el nou estatut d’autonomia grenlandès, que varen aprovar el 75% dels votants i que atorga als grenlandesos, entre més coses, el reconeixement del dret d’autodeterminació, el dret de disposar dels recursos naturals i l’oficialitat de la llengua. La victòria electoral del 2 de juny del partit Inuit Ataqatigiit (IA, Comunitat del Poble) demostra el gran suport que donen els grenlandesos a l’independentisme. L’estatut concedeix una àmplia autonomia a l’illa àrtica, amb gairebé totes les competències transferides llevat de ciutadania, justícia, defensa, política monetària i política exterior. D’una altra banda, els recursos naturals (gas i petroli) els podran explotar lliurement si renuncien a rebre els subsidis del Govern danès. Segons el Servei Geològic dels Estats Units, el 30% de les reserves de gas del món encara per explotar es troben al cercle polar àrtic. En el cas del petroli, un 13%. Grenlàndia és l’illa més gran del món, de 2,2 milions de quilòmetres quadrats, el 80% coberts de neu i gel, i 56.000 habitants. A l’illa, hi ha una important presència del poble inuit, una tribu indígena de 30.000 anys d’antiguitat que viu repartida pels territoris d’Alaska, el nord del Canadà, Grenlàndia i la regió russa de Txukotka.
NAAJA AL FONS DE LA MEMÒRIA.
Quan qued per parlar amb el meu amic poeta Andreu Lliteras sé que hi ha una sèrie de ritus que tindran lloc sense la més mínima intervenció per la meva part. El bessó, el nucli de les nostres trobades capvesprals per parlar de tot, sol ser una narració de n’Andreu sobre la seva vida plena d’esdeveniments que sempre m’han interessat, o el recital del seu poema en procés, que també em resulta sorprenent i refrescant. Per això quan quedàrem en el Bar Varadero, un lloc magnífic del port de Palma des d’on es domina tota la façana marítima des del castell de Bellver, el palau de l’Almudaina i la catedral fins a l’Arenal, per prendre uns gintònics vaig quedar impactat quan vaig trobar n’Andreu que ja duia una copa i em contava entre grans aferrades pel coll l’alegria de veure que l’autonomia de Grenlàndia funcionava. Pobre de mi, no en sabia res, del poble inuit, una població indígena, potser seria millor dir autòctona, que prové dels grups de caçadors que, amb les famílies corresponents, fa trenta mil anys varen passar l’estret de Bering fins a Sibèria i a poc a poc es varen anar disseminant pel pol Nord fins a Grenlàndia. I amb un fervor que feia estona que no li coneixia, n’Andreu em contà aquesta història: es calcula que actualment hi ha 150.000 inuits a les regions àrtiques d’Alaska, Nunavut i Grenlàndia. Parlen la llengua inuktitut, que fins fa pocs anys només era un idioma oral. L’u d’abril de 1999 al Canadà aconseguiren una autonomia important amb el nom de Nunavut, que vol dir ‘la nostra terra’ en inuktitut: tenen un parlament i una capital, Iqaluit. Nunavut és un territori àrtic de dos milions de quilòmetres quadrats i trenta mil habitants que arribà a un acord amb el Govern canadenc: els inuit renunciaven a les reivindicacions territorials a canvi d’una autonomia especial. I com punyetes saps tantes de coses d’aquests inuit?, li vaig tallar el discurs que semblava inacabable. Ah, estimat amic, tu saps que fa dos anys em varen convidar al Festival de Poesia de Trois-Rivières, al Quebec. Allò era una festa, seixanta poetes vinguts de tot el món que durant quinze dies recitàvem en restaurants, bars, teatres, escoles, associacions de veïns i fins i tot salons de te. Un dematí quan prenia el cafè amb llet mig adormit per la marxota fins a la matinada la vaig veure: tenia uns vint-i-cinc anys, uns ulls verds de moixa, uns pòmuls marcats, un somriure explosiu i una llarga cabellera recollida en una cua com les pageses mallorquines. Em va faltar temps per demanar-li de quin país era. I amb un francès molt especial entremesclat d’anglès em contà que era una poeta inuit i que venia per recitar al festival. Quedàrem per dinar.
EMOCIONANT I DUR!
Record que em vaig haver d’aixecar un parell de vegades perquè m’explicava coses tan emocionants que no volia plorar davant d’ella. Quan em va explicar fil per randa la situació de la llengua i la cultura inuit vaig pensar que els catalans érem una llengua forta i imperialista. Ells es trobaven dins la pèrdua contínua i accelerada. Feliçment havien aconseguit transcriure els sons i ara ja tenien un alfabet i un diccionari en procés. Però per molt que diguessin que el Govern canadenc protegia la seva cultura tenien problemes socioeconòmics terribles: un altíssima taxa de desocupació i un fracàs escolar molt gran. El seu estimat feia feina de camioner sense papers a Nova York i ella estava molt nerviosa perquè havien quedat que arribaria ahir i no en sabia res. També em contà que la seva poesia era sempre inspirada, que escrivia els poemes a raig i que després no en tocava res. Em contà que el seu primer poema va sortir un dia de matí que en va tenir molta de necessitat. Parlava del dolor per un germà que enyorava molt i que feia molta d’estona que no veia. La tarda d’aquell mateix dia li digueren que el seu germà havia tingut un accident. I era a la mateixa hora que ella escrivia el poema. Creia en la força mediúmica del poeta. Ens donàrem cita per a la nit al Bar Zenobio, on es feia l’off festival: decidírem que sortiríem plegats i cantaríem una cançó de bressol, ella inuit i jo catalana. Aquella nit no va aparèixer. Vaig demanar per ella i semblava que ningú no la coneixia. Els organitzadors del festival em digueren que no havien convidat cap poeta inuit que es digués Naaja.
