Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes (CMXV)

Lletra de dones

Lletra de dones

NO CREC EN ELS DIES MUNDIALS.

Però particip en tots perquè crec que en uns mals temps per a la cultura (per a les cultures) aquests dies permeten uns debats, unes visibilitzacions, uns diàlegs i uns actes que posen en primer pla, des dels mitjans de comunicació i les xarxes a les escoles i l’opinió pública, temes vius i candents. Ara, el vuit de març de 2023, se celebra el Dia Internacional de les Dones o el Dia de la Dona Treballadora, corroborat per les Nacions Unides el 1977. Per mor d’això, aquest cronista, que és un gran lector de lletra i escriptura de dones, o sia, de llibres fets per dones, ha decidit que dedicaria les seves notes a alguns textos de filadores dels llenguatges que l’acompanyen, l’ajuden, l’ensenyen, l’entretenen i li fan passar gust.

VALENTES DONES DE LA PLOMA.

Marta Vallverdú i Borràs és una recercadora que s’ha centrat els darrers anys en la cultura de la dècada dels seixanta als Països Catalans. El resultat és un assaig de 400 planes que es llegeix com una pel·lícula documental de tota una època decisiva. Seixantisme. L’esclat cultural dels seixanta. (L’Avenç), amb un pròleg de Julià Guillamon, ens transporta, amb molta d’informació de primera mà per un cantó i amb la construcció d’un panorama cultural històric per l’altre, a un territori que fins ara no estava explicat d’una forma tan completa i que constitueix els fonaments de la nostra actual situació. Marta Vallverdú, com a bona historiadora, ha objectivat els fets i les fetes amb primfilada precisió en totes direccions (de la literatura al teatre, del disseny a la renovació pedagògica, de les arts plàstiques als moviments socials, del món editorial al de l’espectacle) i ha donat un paisatge politicocultural molt complet (m’entusiasma quan parla de la proposta fusteriana del concepte de Països Catalans o recorre fil per randa l’aventura de la Gran Enciclopèdia Catalana o la invenció de la Nova Cançó) i ens deixa un catàleg de les obres, dels moments i dels esdeveniments que marquen “un temps i un país”.

Antiguitats (LaBreu Edicions), de Cynthia Ozick, traduïda per Dolors Udina, és una obra imprescindible a tota lectora dels mil i un sexes de l’esperit que vulgui assaborir com l’originalitat i el classicisme es conjuminen en uns contes que s’han de llegir a poc a poc i després s’han de rellegir amb fruïció. He de reconèixer que no sabia res d’aquesta escriptora de Nova York de 94 anys d’una família bielorussa d’origen jueu que m’ha seduït i enlluernat amb aquesta nouvelle, “Antiguitats”, i els quatre relats que la segueixen. Una dona que adora Virginia Woolf, Henry James, Saul Bellow i Franz Kafka, i que ha estat anomenada “l’Emily Dickinson del Bronx”, no és estrany que ens doni unes peces plenes d’uns personatges enigmàtics amb una llengua ben esmolada d’on surten digressions, pensaments, records, reflexions i escenes que ens arravaten, ens corprenen i, també, ens sorprenen amb un sentit de l’humor fort, complex i revoltat. La fugacitat de la vida, l’herència i els seus efectes, l’arrelament de l’enveja i la naturalesa efímera dels records són alguns dels seus temes. Dolors Udina ha traduït el gran art literari de l’Ozik amb fervor i sensibilitat i Jordi Nopca n’ha fet un aclaridor i complet pròleg. Un llibre de companyia.

Apegos feroces i Mirarse de frente (Sexto Piso) i La fi de la novel·la d’amor (L’Altra Editorial), de Vivian Gornick. Una donota nord-americana de combat que en el primer llibre ens lliura part de les seves memòries de lluitadora feminista que creu en el paper cada vegada més essencial de la dona i crida l’atenció sobre els perills del dogmatisme, la frenesia emocional i la correcció política. Recorda els anys setanta així: “Aquells anys van ser un moment revolucionari, vam descobrir que ser dona implicava ser ciutadà de segona i que hi havia una llarga història de subjugació i opressió femenina. Per a nosaltres aquest punt de vista era una cosa original i nova, però la veritat és que no estàvem inventant la roda. I, tanmateix, crec que vam ser visionàries perquè vam emprar un marc ampli, existencial i filosòfic a la nostra anàlisi. És a dir, jo veia que la nostra condició de dones era emblemàtica de quelcom que afectava el conjunt de la condició humana.”

La fi de la novel·la d’amor són onze assaigs de crítica literària personalíssima i provocadora en què examina la vida i l’obra de diverses autores que admira: Willa Carter, Virginia Woolf, Grace Paley, Jean Rhys, Jane Smiley, George Meredith. La Gornick, amb la intel·ligència i la fondària amb la qual ha analitzat el sentit de l’amor romàntic i el matrimoni com a temes del segle XX, defensa que el nostre món ha canviat i que l’amor i el matrimoni han deixat de ser, a la nostra època, metàfores que representin adequadament la felicitat i la realització personal. Amb la mateixa agudesa que la caracteritza i teixint una profunda reflexió que s’enfonsa amb elegància tant en el coneixement com en el que és vivencial, Vivian Gornick ens brinda un llibre extraordinari que qüestiona el suposat poder transformador de l’amor i ens revela que aquest “com el menjar o l’aire, és necessari però insuficient: no pot fer per nosaltres allò que hem de fer per nosaltres mateixos.” Conjuga saber objectiu i experiència subjectiva en un equilibri d’una lucidesa enlluernadora. Martí Sales Sariola ha fet una traducció rigorosa i exquisida de la lletra apassionant, clarivident i persuasiva d’una batalladora que en aquests assaigs ensenya que la recerca de l’amor ha perdut l’estatus com a metàfora literària central de la transcendència i la realització i que “avui l’amor com a metàfora és un acte de nostàlgia, no de revelació”. La Gornick alhora ens diu que l’escriptura i la literatura serveixen per comprendre’ns i entendre el nostre paper en aquests temps en què ens ha tocat viure, però l’amor romàntic no ens salvarà ni ens farà feliços. Una lliçó de vida!

Compartir el artículo

stats