CAL LLEGIR D’UNA MANERA INAUGURAL I VERGE.
EI així la lletra amararà l’esperit profundament. És un consell que em va donar l’amic poeta Manuel Forcano i que he practicat amb resultats extraordinaris. Recoman tota la poesia de Forcano amb una imatgeria de paisatges orientals sensual i enlluernadora i un tractament engrescador i subtil de temes com l’amor, el desig i el viatge. I ara podreu trobar una antologia de poemes escollits per ell mateix, Arabesc (Proa), que és una festa inacabable. Una de les gran pèrdues d’aquest any que acaba és l’escriptor i crític Vicenç Pagès Jordà que ens deixà als 58 anys. Recoman tota la seva obra (El món d’Horaci, Carta a la reina d’Anglaterra, Els jugadors de whist, El llibre de l’any, Dies de frontera i Memòria vintage). Ara acaba de sortir un llibre pòstum Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta. (Folch&Folch) en què l’autor fon entre ficció i no-ficció els esdeveniments de la família Kennedy. Aquests emigrants irlandesos que fugien de la fam arriben en quatre generacions a la Casa Blanca. A partir dels Kennedy, Pagès Jordà, que va néixer l’any que va morir assassinat a trets JFK, escriu i descriu una època, la d’aquells cotxes, aquells pentinats, aquelles corbates, aquells vestits propis d’American graffiti, Mad men o In the mood for Love”. En tretze capítols estructurats en dues parts Pagès Jordà en deixa una obra on es fon la narració popular i la historia i en què els temes eterns de l’amor i la bellesa, la mort i la violència, el poder i la glòria formen la trama d’una història immortal. I ara un llibre on hi pots entrar per qualsevol banda: Tardes de diumenge. Converses, postals i proclames en el reset global (Comanegra), de Vicenç Altaió, amic, poeta, assagista, crític d’art i actor, que en aquesta obra que és llegeix com un àlbum fa un viatge pel temps i per l’espai en què mostra cinc generacions d’artistes i escriptors amb la generositat d’un creador obert en totes direccions. Aconsegueix amb una prosa literària brillant, viva i entretinguda una mixtura de gèneres entre la recerca històrica, política, social i l’assaig filosòfic. Un llibre per llegir a tongades i gaudir en companyia de Miró, Tàpies, Amat, Fontcuberta, Hugonnier, Malagrida, Jaar, Tharrats...
El meu amic (Angle), d’Esteve Miralles. El primer que sorprèn al lector són les majúscules que diferencien els diferents personatges i els converteixen en arquetipus: el Pare de família, la Dona neutra, el meu Amic, l’Home fort, la Poeta incapaç, el tiet Savi... M’entusiasmen els capítols curts que són com a peces d’un trencaclosques que escriu un historiador en crisi que conta els problemes del Pare de família a l’empresa on fa feina, on li fan dos anys d’assetjament laboral per treure-lo fora amb una indemnització de misèria. També hi ha reflexions sobre la màfia italiana (els assassinats dels jutges Falcone i Borsellino), la cacera de bruixes, la corrupció i la bona praxi i disquisicions sobre Montaigne i Maquiavel. Quan l’historiador i l’Amic es fan amics tenim un moment cim d’un llibre de cinc capítols que es llegeixen amb passió.
Mil súmmums (AdiA Edicions), de Jaume Pons Alorda, és un dragon khan poètic que ens agafa com un lletratrèmol orgiàstic i desmesurat, intensíssim, que ens duu cap a les alçades més vertiginosos i als fondals més perillosos a través d’un poemes en què la llibertat absoluta és el tret definitori. Oxímorons i sinestèsies, paradoxes i tota casta de jocs verbals són el perfum d’un llibre de versos crus, esmolats, escruixidors amb una mètrica que travessa els més diversos territoris.” No fer res / pot ser el més / important / de qualsevol / dia”. “Jo només veig / immensitats”. “Faré que alguna cosa canviï / amb els meus versos. / Contemplat. / Sí, crec que ja ho he aconseguit.” “Malgrat / tots els / malgrats / el món / mereix / salvar-se.” Amb aquestes espipellades de poemes es veu a les clares que aquest llibre és un autoretrat fet amb la lletra neuronalment vitenca d’un home èpic.
Quasi un miracle. Tots els contes (Empúries), d’Antònia Vicens és una festassa perquè ens posa a l’abast els vint-i-sis relats d’una dona que ja és un tot un clàssic contemporani. I com a regal afegeix un conte nou, inèdit, “Rates”, protagonitzat per una narradora, Conxa, que agonitza a l’hospital, recordant i delirant, enrevoltada d’uns fills indiferents. Un altre gran personatge vicensià que té tots els trets d’aquests humans singulars, la majoria dones de condició baixa, que fan servir el llenguatge per mostrar les nafres i contar fil per randa tot allò que han viscut a batzegades, de mala manera, amb desencant i dolor. Vides desballestades, esperits emocionalment escorxats, entre l’explotació en el treball, els fracàs en l’amor, la crueltat de la misèria. La Vicens sap fer variacions i combinacions a partir dels canvis de perspectiva, de la mescla del monòleg interior i el diàleg, de la presència d’elements fantàstics i màgics per escapar-se de la realitat ofegadora. I té una capacitat per crear imatges plenes de densitat, duresa i bellesa. Aquesta obra és d’una duresa i una brillantor diamantines.
A prop del cor salvatge (Club Editor), de Clarice Linspector. En aquest primera novel·la de la Linspector, publicada el 1944 quan ella tenia poc més de vint anys, ja hi ha tots els temes que formaran el bessó de la seva obra: la recuperació de l’atavisme, la perplexitat davant la vida, la sorpresa de les revelacions, l’essencialitat de l’instant, el fulgor del descobriment, el tremolor del desig, la visió arreu del sexe i de la mort, el prodigi d’una escriptura novella. La protagonista, una adolescent, Joana, inventa sempre seguit una llengua per dir les coses més senzilles: tot allò que sent quan pren un bany o quan galopen els cavalls. L’extraordinària traducció de Josep Domènech Ponsatí sap donar relleu a la bellesa d’una prosa que ens toca i ens sacseja tot el temps.
