Les múltiples activitats a què Gabriel Alomar es va dedicar (poeta, narrador, assagista, crític literari, professor, publicista, pensador, orador, polític, polemista...) formaven un tot i la premsa era el lloc on la majoria d’elles es difonia. Per això també l’obra periodística i l’obra literària d’Alomar són indestriables. Molts dels seus poemes i contes sortiren al costat de les seves col·laboracions a la premsa i, fins i tot, presenten connexions amb els seus articles.
Alomar escrivia als periòdics per motius econòmics i professionals, però sobretot perquè les aquestes col·laboracions eren una eina per transformar la societat. El 1912 Manuel de Montoliu reconeixia que l’escriptor mallorquí era “el més intens i el més enèrgic condensador de l’idealisme modern en la nostra Catalunya”, on feia “la mateixa obra que feren Fichte a Alemanya; Carlyle a Anglaterra; Emerson a Nord-Amèrica, i Maeterlinck a França, o, més ben dit, en tot el radi d’influència intel·lectual francesa.” És a dir, Alomar responia al model de l’intel·lectual messiànic.
Així, la seva obra literària es va difondre a la premsa, al costat d’un nombre inimaginable d’articles. Als inicis publicà als diaris i revistes de Mallorca (En Figuera, La Roqueta, Última Hora, La Tarde, La Almudaina, Nova Palma, Mitjorn...); després als de Catalunya (Catalònia, Pèl & Ploma, Catalunya, La Veu de Catalunya, El Poble Català, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, Catalana, etc.); i més tard tornà als mitjans mallorquins (Baleares, Sóller, l’Almanac de les Lletres, El Obrero Balear, El Día, etc.), al mateix temps que escrivia per als diaris espanyols (El Imparcial, El Sol, El País, La Libertad, etc.) i estrangers (La Nación, Nosotros, Atlántida, etc.).
El nucli del pensament filosòfic, polític i estètic d’Alomar es troba sintetitzat en la conferència El futurisme, llegida el 1904 a l’Ateneu Barcelonès. Es tracta d’unes idees essencials que estan connectades amb diversos pensadors del xix (Fichte, Carlyle, Nietzsche, etc.) i que, segons el nostre escriptor, ens posarien al nivell de les grans potències culturals, polítiques i econòmiques d’Occident. En aquest sentit, Alomar fou un modernista, que va absorbir el millor de les cultures estrangeres per introduir-ho a la nostra. La intenció de la seva obra era que Mallorca despertàs del son ancestral en què vivia i que Catalunya, ja conscient de la seva identitat nacional, avançàs cap a la modernitat i cap a la llibertat. El futurisme també era un programa d’actualització del nacionalisme català, que pretenia incorporar el proletariat i les classes mitjanes al catalanisme. Amb El futurisme Alomar va reinterpretar el modernisme des d’una perspectiva nacionalista i regeneracionista. Però també va plasmar un moviment etern de la història, de l’evolució de l’espècie, pel qual la humanitat «va renovant a través dels segles les pròpies creences i els propis ideals».
Gabriel Alomar veia en la literatura una eina per modernitzar la societat. Des de 1889 fins a 1905, en els diaris i revistes de Palma va denunciar el militarisme, el conservadorisme polític, la repressió de la llibertat d’expressió i del dret a la vaga, la intolerància, les pràctiques bàrbares com la pena de mort o les curses de braus, l’espanyolisme ranci, la despersonalització cultural del nostre poble, el funcionariat inoperant, l’ensenyament memorístic i basat en els càstigs, els atacs a la llengua catalana, etc. En front d’aquest sistema decadent que dominava tot l’estat, Alomar defensava el catalanisme, un model econòmic liberal, una escola més participativa i no repressora, la protecció de la nostra cultura, etc. En una paraula, la modernització social, que xocava amb els entrebancs que li posava l’Estat.
En alguns articles Alomar s’aproximà a la narrativa breu. Contar una història era, per a ell, una manera d’exemplificar una idea o de denunciar uns fets. Per això assimilà la tècnica del quadre costumista, que li permetia transmetre un missatge regeneracionista als sectors més populars. És el cas d’En Joan quan va arribar..., una prosa publicada el 1898 a La Roqueta, que conta un fet semblant al que Santiago Rusiñol va dramatitzar cinc anys més tard a L’hèroe. Alomar hi denuncià la degradació a què el militarisme espanyol condemnava el jovent, tot convertint els soldats en individus improductius i nocius per al país. Entre 1907 i 1918 Gabriel Alomar tornà a publicar relats breus entre les seves col·laboracions al setmanari barceloní L’Esquella de la Torratxa. Tres d’aquests relats, que sortiren impresos més tard en un petit aplec en castellà titulat El sorbo del heroismo (1923), són una mostra d’aquesta simbiosi entre la narrativa i l’article de periòdic.
A més, hem de recordar Una vila que es mor (1905), un petit llibre de viatges que havia aparegut com una sèrie d’articles al setmanari La Roqueta i que foren reunits en un volum de la Biblioteca Popular de “L’Avenç”. Les impressions d’un viatge a la ciutat d’Alger porten Alomar a reflexionar sobre les relacions entre Europa i el Nord d’Àfrica i a denunciar els mals del colonialisme. Més tard, entre els anys 1922 i 1923, va publicar en castellà a Los Lunes de El Imparcial una sèrie d’impressions d’un viatge pel sud de França i per Itàlia que duia el títol d’Impresiones de un caminante. Aquest “llibre de viatges”, però, no arribà a sortir en un volum.
També la poesia de Gabriel Alomar sovint va veure la llum a la premsa. En la seva primera etapa mallorquina i durant els anys de participació en els diaris i revistes de Barcelona, Alomar conreà amb assiduïtat la poesia. Ho va fer fins pràcticament el 1911, quan aparegué La columna de foc, llibre que recull la majoria dels poemes ja publicats de manera esparsa en les revistes de Mallorca i de Catalunya. Sobretot a partir de 1904 havia tret al diari El Poble Català molts de sonets i, fins i tot, havia estat considerat un mestre per bona part dels poetes que defensaven una poesia caracteritzada pel rigor formal i pel tractament de temes culturals.
Alguns poemes de La columna de foc tenen relació amb les idees que aquests anys Alomar explicava en els seus articles: l’ideari civilista s’explicita poèticament en el poema A la Ciutat Futura; a La quadriga i a El geni parla de la figura de l’“heroi” o “poeta-guia”; La doma dels déus exemplifica el tema del domini de l’home sobre la natura (és a dir, l’“arbitrarisme”, que havia defensat en uns articles de 1906); El cant de les turbes ens porta a un dels seus temes històrics recurrents: la Revolució francesa; Ressorgiment il·lustra les idees regeneracionistes; i Horaciana, Les coves verges i La Costa Brava són exemples d’una poètica classicista i mediterranista, coincident amb la de Miquel Costa i Llobera a Horacianes.
Per tot això les Obres Completes que l’Editorial Moll publica des de l’any 2000 són imprescindibles per conèixer millor l’obra periodística de Gabriel Alomar i la seva aportació ideològica i política. Però també ho són per recuperar una part de la seva obra literària que encara està en part “sepultada” entre tants d’articles que esperen ser redescoberts. Recentment, n’ha aparegut el volum VIII, a cura de Francisca Niell, que arreplega els textos publicats a La Campana de Gràcia entre els anys 1910 i 1912. Els lectors hi poden descobrir no sols un dels nostres millors publicistes, sinó sobretot un dels nostres escriptors i intel·lectuals més importants.
